Anàlisi, per Andreu Claret Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Macron, davant l’abisme
La reelecció d’Emmanuel Macron com a president de França ha allunyat el fantasma d’un Brexit tricolor que hauria sigut letal per a Europa i que podria haver col·locat el país a les portes d’una confrontació social amb unes conseqüències inèdites. Per això la seva victòria ha sigut més celebrada fora de França que dins del mateix país. Des de Joe Biden fins a Ursula von der Leyen, i des de Volódimir Zelenski fins a Pedro Sánchez, i la majoria dels líders europeus, han respirat tranquils. No obstant, ningú no es mostra optimista, començant pel mateix Macron, respecte al seu segon mandat. Els més de 13 milions de vots obtinguts per Marine Le Pen constitueixen un toc d’alerta per a la tradició política francesa i revelen una capacitat insòlita d’una extrema dreta desacomplexada per expressar el descontentament d’amplis sectors de la societat francesa, inclosos una part d’aquells que fins ara es manifestaven des de l’esquerra.
És en aquestes circumstàncies de distanciament social i polític en què les eleccions legislatives previstes per als 12 i 19 de juny cobren una importància singular. De fet, tant Le Pen com Jean-Luc Mélenchon, contrincants de Macron des de la dreta i l’esquerra, van començar la campanya la mateixa nit electoral. Le Pen, per demanar una revenja que sembla difícil després del resultat collit, tan valuós com frustrant, al constituir la tercera derrota consecutiva d’un Le Pen (comptant la del pare de Marine, el 2002). Mélenchon, per presentar-se com a candidat a primer ministre si la seva formació obté prou escons al Parlament, un objectiu que tampoc no resulta fàcil tenint en compte la radicalització de les seves posicions i els recels que aixeca fora del seu propi espai. Tot i així, no és del tot impossible, atesa la volença dels francesos pel que anomenen ‘cohabitació’: la coexistència d’un president de dretes (o esquerres) amb un primer ministre d’esquerres (o dretes). L’últim cas, quan Jacques Chirac va presidir el país, a finals dels noranta, convivint amb un cap de govern socialista (Lionel Jospin).
Notícies relacionades
Com ell mateix va reconèixer, Macron ha guanyat amb molts vots prestats. En conseqüència, tampoc no sembla estar en condicions d’obtenir un resultat en les legislatives que li permeti nomenar un primer ministre sense pactar amb altres formacions. Sempre que això ha passi, França ha recorregut a la cohabitació, amb un resultat no necessàriament dolent. François Mitterrand va tenir de primer ministre Chirac i després Édouard Balladur. ¿Serà possible, ara, aquesta cohabitació, per superar, o almenys maquillar, la fractura que pateix el país?
Impossible n’est pas français (res és impossible per als francesos) es deia, en temps de Napoleó, però la pràctica desaparició dels partits tradicionals (dreta clàssica i socialistes) no facilita la tasca. Cohabitar amb Le Pen sembla impossible, fins i tot per als francesos. I no és segur que fer-ho amb Mélenchon pugui donar país l’estabilitat que necessita. No obstant, sense algun tipus d’acord, la presidència de Macron es podria trobar en un abisme que deixaria en un joc de nens el conflicte dels Armilles Grogues.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
