Pros i contres / Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’aterratge de Joan Dausà i altres caigudes similars
Jo soc partidari de provar aquestes heroïcitats. No en un concert –tot i que l’efecte que provoca és generalment fenomenal, quan la cosa funciona–, sinó en el conjunt de l’existència
fsp6100 /
Només he estat en un concert de Joan Dausà i el fet és que aquell dia no es va llançar en planxa contra el públic, o a favor del públic, o comptant que el públic faria el fet d’amortidor humà per evitar una caiguda tan colossal com la que va patir divendres passat. El “pinyaco de divendres”, com ell mateix l’ha anomenat. El dia que el vaig veure, el públic era lluny i ja s’intuïa que el plongeon no era una possibilitat. Potser aleshores encara no ho feia, això de saltar al final de l’última cançó del concert, “La gran eufòria”. El fet és que Dausà explica el seu llançar-se a la piscina sense aigua (és a dir, sense gent que l’acollís: “em foto la nata”) amb molt de sentit de l’humor i sense gens de ressentiment. A més, concreta un detall. No va caure a terra, sinó sobre una filera de butaques, que encara deu fer més mal.
Jo sóc partidari de provar aquestes heroïcitats. No pas en un concert – tot i que l’efecte que provoca és generalment fenomenal, quan la cosa funciona – sinó en el conjunt de l’existència. Deixar-se anar d’aquesta manera implica tant la confiança en un aterratge acollidor com la consciència (“em foto la nata”) que hi pot haver un dia que te la fotis. El fet és saltar. I tornar-hi.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
