La covid no ha acabat: com es gestiona la percepció del risc

En el moment actual, quasi la totalitat de les mesures de protecció en front el virus ja estan aixecades. Ja no hi ha un seguiment de contactes. Ja no hi ha quarantena. Fora aforaments, restriccions i mascaretes. Entre nosaltres i el virus només existeix la immunitat, ja sigui per vacunació, ja sigui per infecció. I els ritmes de vacunació, en desaparèixer la sensació d’alarma en parlar de ‘gripalització’, han baixat notablement, igual que també baixa la seva efectivitat després de mesos de la darrera dosi. Tenim uns nivells alts d’infecció, encara que la seva gravetat no sigui tan alta com en onades anteriors. Cal, però, recordar la reflexió d’un gran epidemiòleg anglès, Geoffrey Rose: «Un gran nombre de persones exposades a un risc baix poden generar més casos que un baix nombre de persones exposades a un gran risc».

El cert és que s’havia arribat a una situació difícilment sostenible. La fatiga epidèmica i la situació de l’economia, especialment en països tan dependents del turisme com el nostre, junt els missatges, potser, massa optimistes que es basaven en una disminució de la gravetat i la mortalitat de la covid en un món postvacuna, feien que la població cada cop acceptés menys les mesures restrictives. Les mobilitzacions a diversos indrets del món ho demostraven. L’atenció primària, com anteriorment els hospitals, estava superada i esgotada per la demanda assistencial derivada de la pandèmia. La situació social era greu. Calia fer alguna cosa. Calia modificar la percepció del risc per part de la població.

El concepte de risc és, en realitat, una aproximació a la probabilitat que un perill ens afecti en realitat. Però hi ha una sèrie de factors que poden produir que aquest risc sigui percebut de forma més o menys greu per la població. I la percepció del risc es pot gestionar. I la comunicació del risc és essencial en aquest sentit.

Factors com l’abast de la malaltia i la seva gravetat, l’existència o no d’eines per combatre-la, la familiarització amb l’epidèmia, la sensació de control o l’amenaça de la crisi, i, sobretot, la seva presència en els mitjans de comunicació, són palanques essencials per a aquesta gestió de la percepció del risc. Quan se’ns diu que la pandèmia va de baixa, que ja és «com una grip», que la vacunació ens protegeix fins al punt que les administracions aixequen mesures, s’està rebaixant la percepció del risc. Quan aquesta informació quasi desapareix dels mitjans, quan ja no surt el«parte de baixes» diari, perquè ja no fem el seguiment diari de la incidència i hem descendit de manera notable la pràctica de PCR que ens permeti detectar asimptomàtics amb capacitat de contagiar altres persones, i desapareixen les declaracions alarmistes d’experts i similars, quan a les tertúlies el tema ja no és la covid, tot això fa que la gent perdi la por. Es senten més segurs. Això és conviure amb el virus. El risc persisteix, però ja no ens sembla tan perillós.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No voldria ser mal interpretat. No estic parlant d’uns despatxos sinistres que generen i manipulen la nostra percepció del risc. Estic parlant de la necessitat de tenir en compte altres visions que les purament epidemiològiques. Estic dient que la pandèmia ha sigut greu i té, encara, perills, però que altres perills reals, com la confrontació social i la crisi econòmica, són tan importants com l’epidemiologia. Ningú no ens vol enganyar. Tot el que se’ns diu és cert. Però cal veure el conjunt de la pel·lícula per entendre-la.

Certament estem millor que en anteriors onades. Certament això no ha acabat.