Sortir d’Alcarràs

Notícies relacionades

Carla Simón: «No hi pot haver un final positiu en el model d’agricultura familiar»

Del tractor a l’alfombra vermella: els actors d’‘Alcarràs’

Com que ja dic que em costa sortir d’Alcarràs, quan entro al Bonpreu del meu barri l’endemà torno a enfadar-me amb el no quilòmetre zero de les patates, que han de ser franceses si no és que vull comprar una bossa de 5 kg que se'm florirà al calaix. Som el que mengem i massa poca atenció li estem donant a l’origen, el procés i la retribució del que comprem. El Primer de Maig m’agafa treballant (no hi ha dia dels autònoms) i a pagès segur que també se'n fumen dels dies de la setmana i del calendari laboral. Com va dir la mateixa Simón a Berlín: «Dedico el premi a les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra cada dia perquè la seva manera de fer respectuosa amb la terra és, avui dia, una forma de resistència».

Una forma de resistència és també la d’una pel·lícula que crida sense cridar. Crida a la família, a la felicitat, a la festa, al treball cooperatiu, al respecte per la paraula donada, a l’essència del que hauria de ser la vida en comunitat. Però no crida a crits. Això que en diuen ara neoruralitat té molt a veure amb el soroll i amb el silenci, i amb el desig compartit d’una vida més equilibrada, francament. Si després de la primera pel·lícula va tenir el Premi Nacional de Cultura i amb la segona ha guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, suposo que la mateixa Simón agrairà que la deixem seguir treballant amb el ritme que vulgui. Costa sortir d’‘Alcarràs’.