Céline a l’atac

No tan sols entre els lectors dels cims de la literatura sinó entre els mateixos escriptors, hi ha un problema amb el reconeixement i la recepció de Céline, pseudònim del doctor Louis-Ferdinand Destouches, metge de barri, antisemita implacable, condecorat com a heroi de França en la Primera Gran Guerra, empresonat i condemnat per col·laborador dels nazis a la Segona. En aparença, el problema és aquest. ¿Com es pot exhibir una biografia tan maligna i formar part alhora, amb Proust i Joyce, de la trilogia de grans genis del segle XX? L’inqüestionable geni de Céline ha estat ratificat de manera unànime pels primers de la fila. El mateix Sartre va proclamar, des dels antípodes ideològics, que «de tots nosaltres només quedarà Céline». Sí és cert que, a més d’un perdulari, Caravaggio era un assassí, això no rebaixa gens el seu geni singular. El mateix Proust es descriu al centre de la seva magna obra com el segrestador i atroç manipulador psicològic de l’Albertine, víctima de la seva teranyina asfixiant. No cal seguir.

Segons el mateix Céline, allunyat amb fàstic de qualsevol cenacle literari, l’«odi» que li tenien no era degut al seu contra patriotisme sinó al seu estil, tan allunyat de la prosa «jesuitico-engominada» de la literatura francesa. Net i fill de professorets petulants, Céline és un anti intel·lectual conseqüent i un implacable ‘destroyer’ de la pròpia tradició. Rabelais, amb qui molts l’han comparat, es desqualifica segons ell perquè es passa l’obra polemitzant amb capellans i només resulta «llegible en els passatges en prosa». Amb Céline no es pot dissimular. Quan és grotesc, no tracta de fer gràcia sinó de mostrar el fons tan bèstia de la naturalesa humana. Els ‘horribili bestioni’ de Vico desproveïts del vernís de la civilització. En va han tractat els seus comentaristes d’explicar que darrera la virulència i insolència implacables de Céline s’hi amaga un fons de pietat desesperada. No, el diagnòstic i el veredicte de Céline sobre la humanitat és aquest: execrable sense escapatòria ni remissió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Per què l’hauríem de llegir i venerar, doncs, com un dels grans genis? ¡Que ens deixi en pau amb el seu inconsolable pessimisme! Perquè la diferència entre tots els altres i Céline és que ell no es pren la molèstia d’edulcorar amb pinzellades de falsa esperança la més amarga de les píndoles per dissimular la pròpia crueltat als ulls dels lectors que saben espantadissos davant la imatge que els proporciona el seu mirall. És així, fins al punt que qui no ho comparteixi hauria de triar entre dues poc afalagadores opcions: o bé l’autor no pertany a la més alta categoria o bé el lector no està capacitat per penetrar a l'interior de la veritable naturalesa del text al qual s’enfronta.

Més encara que en el ‘Voyage’, ‘Mort à crédit’, amb una prosa entretallada, espasmòdica i llampeguejant, eixampla i aprofundeix els límits de la imaginació i de l’experiència. El problema pels qui no el puguin llegir en francès és l’extrema dificultat de la traducció. Diuen que ‘Guerre’ va encara més enllà. Apareix de manera molt oportuna, 80 anys després d’haver estat escrita, en aquest temps en què el fragor i l’horror de la guerra tornen a eixordar Europa, en què tornen a vibrar les trompetes de l’apocalipsi nuclear o la catàstrofe climàtica i tot aquest castell de cartes on estem tan ben instal·lats, els uns més que els altres, comença a tremolar i amenaça d’ensorrar-se. A veure si som a temps de paladejar amb fruïció i sense gaire amargor els altres milers de pàgines inèdites d’aquest virtuós extrem que ens maleïa com un profeta.