Energia i geopolítica

Els hidrocarburs han generat conflictes geopolítics amb uns efectes que han persistit durant dècades. La crisi del canal de Suez el 1956 n’és un bon exemple. El president dels EUA, Dwight Eisenhower, va utilitzar el poder financer del seu país per aturar l’acció militar anglofrancesa contra Egipte, dissenyada per protegir els interessos energètics d’Europa a l’Orient Mitjà, davant l’intent dels EUA de reservar-se, en exclusiva, el paper de guardià del subministrament de petroli a Occident. Després d’aquesta topada, preocupats per la possibilitat que el seu aliat a l’OTAN els pogués menystenir, diversos països europeus van decidir diversificar els seus subministraments obrint-se al petroli soviètic i en la dècada de 1970 aquesta relació energètica es va ampliar al gas. I, més recentment, des que el president de Rússia, Vladímir Putin, va deixar clar per primera vegada el 2008, a Geòrgia, que no acceptava les fronteres creades després de la disgregació de l’URSS, aquesta dependència ha condicionat la política de la UE cap a Rússia. Paral·lelament, els interessos complementaris en l’àmbit dels combustibles fòssils han convertit la Xina i Rússia en aliats tàcits. 

D’altra banda, ja en la dècada de 1990, era evident que abordar el desafiament del canvi climàtic es veuria limitat per la geopolítica, i que les opcions sobre les noves fonts d’energia a desenvolupar per substituir els combustibles fòssils tindrien conseqüències geopolítiques. Els EUA es van negar a ratificar el Protocol de Kyoto, de 1997, perquè pensaven que un acord que els imposés obligacions, deixant al marge la Xina, perjudicaria la seva economia. Poc després, a Alemanya, el Govern de coalició de 1998-2005 apostava per les renovables i començava a eliminar gradualment l’energia nuclear, cosa que va aprofundir la dependència alemanya del gas rus. Alhora, Putin iniciava un esforç estratègic de dues dècades per eliminar Ucraïna del sistema rus de transport de gas.

Notícies relacionades

Catalunya requereix 8.000 milions a l’any per a la transició energètica

Draghi suggereix utilitzar els fons anticrisi per pal·liar el cost de la guerra a Ucraïna

Sens dubte, el canvi climàtic ha generat incentius per a la cooperació entre rivals geopolítics, particularment entre els dos més grans emissors mundials de gasos amb efecte hivernacle: la Xina i els EUA. Així, el novembre del 2014, Barack Obama va arribar a un acord sobre emissions amb el president xinès Xi Jinping, cosa que va constituir un pas essencial per a l’acord climàtic de París de l’any següent. No obstant, fins i tot aquest moment de cooperació no va cancel·lar la pugna geopolítica. El mateix any, Xi va arribar també a un acord amb Putin per construir el gasoducte Power of Siberia. Inaugurat el 2019, és el primer que transporta gas cap a l’est, a l’Àsia, en comptes de cap a l’oest, a Europa. Per a la Xina, això era com a mínim tan important com un acord amb Washington sobre el clima.

Avui dia, ja en plena transició energètica, els estats estan competint per la fabricació de panells solars i turbines eòliques, així com per la producció massiva de vehicles elèctrics. I sobre això, no ha de passar inadvertit que, el maig del 2015, el Partit Comunista de la Xina va anunciar un pla, ‘Made in Xina 2025’, el propòsit del qual és convertir el país en una superpotència en la manufactura d’alta tecnologia, assegurant que el 70% dels recursos bàsics necessaris per a això es produeixin a la Xina. La guerra comercial i tecnològica de l’expresident nord-americà Donald Trump amb Beijing bàsicament va ser una resposta a aquesta ambició xinesa. Washington ja no dissimula la seva preocupació perquè la Xina domini la geopolítica de la nova era de l’energia «neta».