APUNT
¿Miracle?, jo vaig anar als Sagrats Cors
El Juan, el meu fill petit, havia de veure el partit amb mi però, al final, se’n va anar a casa d’un amic. El Luis, el gran, va veure el duel amb col·legues seus a Palma. Jordi Tomás, un amic de l’ànima, el va veure sol a casa. Odón Martin, un altre col·lega de tota la vida, es va envoltar de la penya de motards amb qui veu Moto GP.
El Jordi, amb el 0-1, em va enviar el seu tradicional whatsap: «¿Què, millor no m’animo, oi? D’acord, d’acord, remuntaran com sempre, sí, sí». L’Odón va ser tan atrevit que, just arribat el minut 80, em va escriure un altre whatsap: «Prepara’t, ara ve el millor. Perdó, el desastre». I, quan vaig acabar de llegir el seu missatge, ¡boom!, Rodrygo, de qui ni Laporte ni Rúben Dias coneixien l’existència, ni el nom, ni on juga, va empatar el partit.
El puro d’Ancelotti
I la por escènica es va fer patent i la invenció de Jorge Valdano va aparèixer en tot el seu apogeu. I el City es va empetitir de la mateixa manera que el PSG i el Chelsea es van convertir en nans. Ja ho va dir Juanito: «90 minuti en el Bernabéu sono molto longo». I els que s’estaven fumant un puro en honor a la justícia, el van apagar i Carlo Ancelotti, més que el seu fill Davide, que no hi creia del tot («...era ja molt tard», li va dir a Juanma Castaño a la COPE), va començar a obrir el seu tallacigars per fer un tall en el seu Montecristo i deixar sortir així el fum.
Va passar el que va passar i el Juan va entrar a casa, trencant-se de riure i al crit de «¡papa, ser del Reial Madrid ha de ser la ‘repera’». I el Luis em va enviar un whatsap que deia «si jo fos Jürgen Klopp, estaria pensant que m’ho faran també a mi, perquè no l’hi han fet a qualsevol, n’hi han ficat 3 al PSG, 5 al Chelsea i 6 al City. No sé si se’n pot dir sort, papa». «Ja només ens queda confiar en Klopp i els Reds, Emilio», em va escriure el Jordi. «Això sí, tenim la sort que ja no hi és Sergio Ramos per lesionar Salah».
El que no saben els meus fills (ni arribo a temps d’explicar-los-hi), ni el Jordi, ni l’Odón, és que a mi, concretament a mi, no m’han de parlar de miracles. Jo vaig ser alumne, durant 15 anys, dels Sagrats Cors, primer a Diputació, 250 i, després, a l’avinguda de Vallvidrera, 10. I teníem per mite el Padre Damián i cada any, repeteixo, ¡cada any!, vèiem (per obligació), al cine Spring, del passeig de la Bonanova, la pel·lícula ‘Molakai, l’isla maldita’.
Així que no m’estranya que les remuntades del Reial Madrid comencin als Sagrats Cors i amb el Padre Damián. Ho tinc clar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
