▾ .com .cat
Opinió
Bandera blanca

Article d’Irene Jaume Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Bandera blanca

Superar-se, avui dia, cansa tant, tantíssim, que deixar-se caure potser sigui de les idees més lúcides que puguem tenir

Irene Jaume

Irene Jaume

Llibretera

1
Es llegeix en minuts
Per què confiar en El Periódico
0 Comentaris

Ser-ne realment conscients és molt díficil. Per a, per b o per tot l'alfabet sencer, ho atribuïm a la normalitat d'avui en dia. Perquè avui en dia és normal, habitual i ordinari, el que s'ha convertit en anormal, estrany i extraordinari és no sentir-ho. Diguem-li ansietat, bloqueig, angoixa, desil·lusió, saturació, embussament o depressió. La qüestió és que és un degoteig constant cada vegada més estès al meu voltant que acabem trobant normal perquè vivim en una societat que està enamorada de l'acumulació. Tot s'ha d'acumular: els productes, les experiències, les persones. I anem acumulant tant i tant en nom de l'èxit i seguir amb la roda que no deixa de girar que, com diu Juan Evaristo Valls Boix a 'Metefísica de la pereza' (NED Ediciones, 2022), no tenim forces per rendir-nos. I potser és el que hauríem de fer.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Una bona amiga em deia l'altre dia que rendir-se és de valentes. Rendir-se, com us quedeu. Fa por, eh? Perquè tenim associat que el rendir-nos ens duu a un lloc de no fer res, de conformitat, i avui en dia no fer res no és que sigui inpracticable (que també), és que directament és inpensable. No fer res: quina fantasia. Sobretot tenint en compte que tot és mercantilitzable i, llavors, ens acabam creient que som una mena d'emprenedores i les start-ups són les nostres vides. Sumem-li l'individualisme recalcitrant que patim, en què cridem als quatre vents a tothom que s'han de cuidar i no tenim temps (ni consciència) de cuidar-nos a nosaltres mateixes. Estem tan ocupades en mantenir una lluita aferrissada (no fos cosa que ens tractéssim bé) per la superació constant que, i torno a Valls Boix, vivim amb vergonya d'allò que podria salvar-nos.

Superar-se, avui en dia, cansa tant, tantíssim, que deixar-se caure potser és de les idees més lúcides que poguem tenir. Aparcar l'ànsia i abraçar el retir. Deixar de veure'ns com la nostra pitjor competidora i cooperar amb nosaltres mateixes. Treure la bandera blanca a passejar per reivindicar una altra vida entre tants morts vivents.

Inicia sessió 0 Comentaris
cargando