Pactar i espiar | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

L’intent de resolució de la crisi amb ERC he d’admetre que em va resultar peculiar... Encara no aconsegueixo entendre si bona o dolenta, ja que, mentre escric aquestes línies, no podem considerar resolta la crisi. Evidenciar que un Estat investiga (legalment) és normal en tota democràcia que es preï i que pretengui garantir la seguretat pública o la seva integritat territorial.

Admetre que els màxims responsables d’un Estat han sigut espiats (il·legalment) és una pràctica gens comuna que envia al món un missatge de debilitat en els sistemes de defensa molt preocupant. Més fins i tot si estem enmig d’una guerra contra un sàtrapa o si l’OTAN tenia pensat venir a celebrar la seva cimera al teu país.

Suposo que l’estratègia va ser «si nosaltres hem sigut espiats, l’argument dels independentistes es dilueix», però el cert és que la ministra Margarita Robles va decidir fer la guerra per la seva banda i admetre els espionatges en seu parlamentària, una cosa que revoltava els socis i neutralitzava l’estratègia tinta de calamar. 

Víctima de la seva pròpia trampa

A partir d’allà, la cosa es va enredant encara més, perquè el PSOE ha sigut víctima de la seva pròpia trampa. Una vegada s’obre la caixa de pandora del cas Pegasus, és impossible que els mitjans de comunicació deixin de preguntar-se, per qüestions òbvies, qui va espiar el president del Govern i amb quin objectiu, quins ministres han sigut espiats, si la informació que es va sostreure va ser fonamental en alguna acció política posterior, per què es denuncia aquest espionatge i el d’altres ministres anteriors no i, sobretot, què té a veure això amb el fet que un Govern hagi espiat un presumpte soci fiable amb qui aprovava totes les lleis de la legislatura... ¿Es pot pactar i espiar alhora un partit polític? Si, a més, a aquest embolic se li afegeix una lluita interna de dos ministres que intenten no aparèixer com els culpables del pirateig al Govern, la situació comença a ser insostenible. 

No obstant, vivim en els temps del possible impossible, després de la pandèmia, la guerra, un volcà, la nostra imaginació s’ha obert als límits de l’inesperat i, tot i que aquesta crisi pogués suposar el final de la legislatura en paràmetres normals, vivim en l’excepcionalitat per bé i per mal. Pere Aragonès i Pedro Sánchez segueixen en el seu afany del diàleg i això és un senyal que, tot i que el curs de les seves relacions està molt desbordat, tots dos estan disposats a reencarrilar la situació.

Notícies relacionades

Bildu o Vox | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

Twitter era una cerveseria de Múnic

A l’espera que es produeixi l’esmentada trobada, la voluntat de mantenir-la mostra una realitat que tots dos coneixen i crec han assumit: estan condemnats a entendre’s, perquè l’alternativa, tant a Catalunya com a Espanya, suposaria tornar els catalans a una situació de crispació, ruptura i fragmentació que no només ha portat greus conseqüències socials, sinó també econòmiques i d’oportunitats. No és casual que la cita que pretén ser una reconciliació s’hagi propiciat en les jornades dels empresaris catalans, coneixedors de la ruïna produïda pel procés. 

Jo no diria que la crisi Pegasus està saldada, que ja saben vostès que qualsevol gir de guió és esperable en aquestes èpoques de sobresalts, cignes negres i elefants grocs. No obstant, hi ha esperances per reconduir una legislatura que podria passar a la història per la seva mala salut de ferro.