Riscos de la informació a Pegasus

Ara, fets semblants han arribat al públic per camins diferents. Pel que fa als independentistes catalans, primer es va donar a conèixer a ‘The New Yorker’ que més de seixanta militants havien sigut espiats. Després es va saber que en la comissió de secrets oficials Paz Esteban, la directora del CNI, havia informat de l’espionatge de 18 líders separatistes, autoritzat per un magistrat del Tribunal Suprem. Amb això, la font més autoritzada va confirmar la intromissió en les comunicacions d’aquests líders polítics i activistes. D’altra banda, el ministre de Presidència va fer saber en roda de premsa que els telèfons del president del Govern i de la ministra de Defensa havien sigut espiats.

L’article 1 de la Llei 11/2002, que regula el CNI, diu que la seva tasca és proporcionar al president i al Govern «les informacions, anàlisis, estudis o propostes que permetin prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o integritat territorial d’Espanya, els interessos nacionals i l’estabilitat de l’estat de dret i les seves institucions». 

Amb la punxada als telèfons de Pedro Sánchez i Margarita Robles tenim una bretxa important als dos telèfons més delicats per a la seguretat nacional, cosa que posa en perill els interessos nacionals que esmenta expressament l’article citat. Aquest perill no va ser detectat. Quant als independentistes catalans, es poden fer matisos. Hi va haver un període en què de manera explícita es va promoure la secessió, cosa que constitueix un risc obvi per a la integritat territorial. El que no té sentit és que s’espiessin líders independentistes que havien abandonat l’estratègia de secessió, especialment quan s’obrien a la possibilitat d’assegurar l’estabilitat d’una de les institucions de l’Estat, com és la presidència del Govern.

Notícies relacionades

Aragonès i 66 independentistes més van ser espiats a través del telèfon

El pirateig a Sánchez eleva els dubtes sobre l’autoria dels espionatges

Els partidaris de la independència de Catalunya, com els que desitgen acabar amb l’Estat de les autonomies, caben en el nostre sistema polític. I, tot i que els seus projectes polítics siguin incompatibles amb algun aspecte del règim que estableix la Constitució, aquesta els empara sempre que la seva lluita política respecti les normes establertes. Convé, doncs, aclarir bé les raons que van justificar l’espionatge per part del CNI. Per les seves pròpies característiques, ofereix menys garanties que l’aplicació de la legislació prevista per a la investigació d’eventuals delictes. La llei orgànica 4/2002 regula l’autorització judicial al CNI perquè pugui espiar les comunicacions, suspenent així als afectats el seu dret fonamental de l’article 18.3 de la Constitució. Però el magistrat que autoritza aquesta actuació del CNI no és un jutge d’instrucció, que, a més d’autoritzar, segueix més de prop les intervencions telefòniques que es produeixen a l’empara dels articles 588bis i següents de la Llei d’enjudiciament criminal. El deure dels poders públics és assegurar que les mesures restrictives dels drets fonamentals han de ser tan limitades com sigui possible, i acompanyades del màxim nivell de garanties.

El CNI és una institució necessària i respectable, però cal dilucidar si s’ha produït alguna acció o omissió que quedi fora dels objectius que la llei li imposa. I, en aquest supòsit, s’haurien d’assumir responsabilitats al nivell que correspongui. La tasca sacrificada dels serveis d’intel·ligència ho mereix, i és imprescindible per assegurar un mínim de qualitat democràtica.