Els peatges catalans

Aquesta situació continuarà així fins al 2039, almenys en dos dels peatges: el de la C-16, l’autopista de Montserrat, de Sant Cugat a Manresa (8,39 €), i a la C-32, l’autopista Pau Casals, de Castelldefels al Vendrell (11,59 €). En els altres dos de la C-16, els Túnels de Vallvidrera (4,55 €) i el Túnel del Cadí (12,64 €), la concessió finalitzarà el 2037. Serem bastant més grans. 

Cada un d’aquests quatre peatges té característiques diferents, tot i que tots siguin de titularitat de la Generalitat. Per exemple, fa 10 anys la mateixa institució hauria pogut escurçar la concessió del Túnel del Cadí i, si no convertir-lo en gratuït, sí fer-lo molt més barat. No obstant, va decidir ingressar directe als seus pressupostos i va oferir la concessió a Abertis que va suposar un ingrés de 430 milions d’euros i baixar el dèficit d’aquell moment. Època Artur Mas i Mas-Colell.

Aquella va ser una decisió contrària al que ara és una moda. És clar que no va existir cap campanya de protesta amb el clàxon, ni de boicot, ni exclamacions de «Catalunya ens roba», ni intents de fer-ho, ni res.

No soc enemic dels peatges. Al contrari. És molt millor que les taxes per utilitzar una carretera en bon estat de conservació recaiguin en aquell que condueix per aquesta autopista i no en tota la ciutadania. Sembla una forma justa i proporcionada a l’hora de pagar. 

Notícies relacionades

Les grans ciutats del món li fan un torcebraç al cotxe

El futur del cotxe a la ciutat

En aquests moments hem passat de tenir unes autopistes que retenien en el peatge per la seva pròpia idiosincràsia, amb un trànsit aclaparador en cap de setmana i a l’estiu, a multiplicar aquest estrès per molt, encarir el viatge a causa de la despesa de combustible i, per tant, triplicar la contaminació.

Davant aquest panorama, alguna cosa s’haurà de fer i que sigui intel·ligent, perquè el ciutadà continua sortint de cap de setmana, i més després d’una pandèmia. Diumenge passat les cues van arribar als 17 quilòmetres a l’AP-7 i encara no és estiu. El pitjor està per arribar. I és que les decisions que no visualitzen els nous problemes que encara han d’arribar són decisions dolentes. I aquí estem.