Una llengua sense bona política al darrere

No obstant, Wert sí que va declarar la seva croada d’espanyolitzar els nens catalans, i per fer-ho va construir una enginyeria jurídica contra el model d’immersió lingüística molt recargolada i molt matussera. Tant que va ser declarada inconstitucional (STC 14/2018) i es va negar que la Generalitat hagués de finançar el cost de portar els fills a un centre privat monolingüe en castellà. El més grotesc és que només hi va haver 50 sol·licituds, és a dir, el 0,004% de l’alumnat català.

Des del 2013 la guerra cultural entorn de la immersió lingüística ha fet un salt qualitatiu molt corrosiu que ens condueix fins avui. La interlocutòria d’execució del TSJC d’aplicar el 25% d’hores en castellà en 15 dies ens sorprèn ara just quan la fiscalia ha reconegut avenços i voluntat de complir-la. En especial, gràcies a l’acord entre ERC, el PSC, Junts i ECP de modificar la llei de política lingüística per acatar-la sense necessitat de fixar percentatges. I sorprèn la urgència del TSJC perquè no en té prou amb aquest acord, que, per filar molt prim, està en suspens davant els dubtes dels sectors més puristes de Junts. 

El català i la immersió lingüística pateixen en excés per no tenir bones polítiques al darrere i continuar sent una arma llancívola d’un conflicte amb zero intel·ligència política i excés d’orgull identitari. Si s’haguessin assolit abans un consens ampli i altres mesures des d’un Govern amb un projecte dialogat i inclusiu d’autèntic multilingüisme, s’hauria evitat la intervenció dels jutges. Però és demanar massa. 

El més dramàtic és que la llengua no és el problema i tots ho sabem. El problema és la pobresa i la segregació escolar, però això no ven ni genera vots identitaris ni fa actuar els jutges. Hi ha molts interessos d’un extrem a l’altre que han viscut a costa del conflicte sobre la llengua. Quan el PP va presentar el seu recurs d’inconstitucionalitat contra la llei educativa catalana (LEC, 2009), no va impugnar l’article 11, que fa referència a la immersió i al català com a llengua vehicular. Va recórrer altres articles col·laterals, però no aquest, que és el definitori. No ho va voler fer; va preferir continuar utilitzant la llengua per confrontar i dividir. 

Artur Mas va poder aprovar els seus pressupostos del 2011 i del 2012 gràcies al recolzament del PP, amb el qual gairebé va estar a punt d’acceptar una segona assignatura troncal en castellà. Al no aconseguir-ho i desencadenar-se el gir sobiranista amb la Diada del 2012, l’estratègia va continuar a través dels jutjats reclamant aquest 25% de castellà fins que va ser exigit des del Tribunal Suprem el 2015. I d’allà venim. 

Notícies relacionades

ERC, el PSC i els comuns pressionen Junts per aprovar el pacte lingüístic al més aviat possible

El Govern ultima un pla de xoc perquè les escoles utilitzin més el català

En resum, Junts té responsabilitat de formar part de la solució i del consens renovador i de no continuar polaritzant sense fi. Fins i tot el PP s’hi hauria de sumar, hauria d’apaivagar els seus i enterrar la destral de guerra. I més tenint en compte que el seu líder, el senyor Feijóo, va ser advertit pel Consell d’Europa per incomplir la Carta Europea de Llengües Minoritàries davant la desprotecció de la llengua gallega el desembre del 2019. 

Diverses sentències del 1994, 2010 i 2019 avalen la constitucionalitat de la immersió lingüística sempre que es garanteixi també el ple domini del castellà al final de l’ensenyament obligatori. Una assignatura més en castellà no implica el final de la immersió que necessita un pirateig de flexibilitat i equitat compensatòria tant a Salt com a Santa Coloma. Ja n’hi ha prou de tant teatre i politiqueig. La reacció del Govern ha sigut tardana mostrant dades en què la vehicularitat del castellà supera el 25% ara exigit. ¿Per què no ho va fer abans? Deixem l’escola treballar, però amb més recursos i amb bones polítiques multilingües encara per estrenar.