Article de Jordi Nieva-Fenoll Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pegasus: primera filtració
El jutge ha de justificar que no es va poder recórrer a cap altra mesura menys lesiva per aconseguir investigar eficientment, i que, a més, va existir una sospita fonamentada
Potser era inevitable, però no ho hauria de ser. Quan es produeix la filtració de documents oficials sensibles, siguin esborranys de sentències, vídeos d’investigacions policials sotmesos a secret de sumari o, fins i tot, com ara, ni més ni menys que un document relacionat amb els serveis secrets de l’Estat, el primer que cal sentir és estupor que hi hagi gent tan tafanera com per no poder assumir amb serietat les responsabilitats innates al càrrec pel qual cobra un sou que paguem tots amb els nostres impostos. I que, a més, sempre trobi un periodista que li faci de corretja de transmissió, a saber per quins motius, tot i que això és potser sigui el de menys, ja que la llibertat d’informació és un dels pilars essencials de la democràcia.
Però ara ja tenim algun paràgraf, no se sap si literal o no, ni acompanyat de quins altres raonaments, sobre la investigació secreta –és un dir– a polítics independentistes. El que ha transcendit no pot interpretar-se amb prejudicis. Seria fàcil dir que el CNI estava investigant delictes gravíssims que comprometien la seguretat nacional, insinuant els contactes russos amb el món independentista o fent menció d’aquella plataforma fantasma de mobilitzacions que van derivar en violència –Tsunami democràtic– i que es va esfumar fins i tot més inopinadament de com havia aparegut. I també podria dir-se, fent-nos ressò de l’altre sector d’opinió, que això no és més que un altre capítol d’una guerra bruta contra l’independentisme orquestrada des dels mateixos serveis secrets que no van detectar aquelles famoses urnes.
Tot es pot explicar amb més vocació de terroritzar, de satiritzar o ridiculitzar o de ratificar el que en el fons es desconeix. Però la realitat autèntica és que fins que no disposem de les interlocutòries senceres que autoritzaven les intervencions, i sapiguem en quins termes es van formular, no podrem fer una anàlisi jurídica completa de la regularitat de l’esdevingut. És bo no avançar esdeveniments, perquè ens podem penedir molt d’haver tingut prejudicis. Per això, simplement presentaré les dues possibles versions de l’esdevingut.
Entretots
La primera és que tot sigui fruit de l’atac de nervis que van patir tantes persones no independentistes a Espanya amb els fets del 2017. Són els que pensen que la secessió d’una regió és un trauma superior a la pèrdua de Cuba, que no hi ha manera de tractar aquest tema de manera democràtica i que, per tant, el que cal fer és reprimir-la com sigui. I en aquest «com sigui», sens dubte entra espiar polítics independentistes, potencials destructors d’Espanya. Ho justificaria tot la «integritat territorial d’Espanya», com diu l’art. 1 de la llei 11/2002 del Centre Nacional d’Intel·ligència. Sens dubte, aquesta versió no és apta per a estómacs democràtics sensibles, i gens nacionalistes –nacionalistes espanyols– que no creguin que la integritat territorial d’un Estat mereixi tant sacrifici de drets, però molts juristes l’avalarien, per desgràcia. I és que amb un moviment polític independentista cal conversar, i no intentar córrer-lo a garrotades.
La segona és que certament existissin motius de preocupació greus, com podria ser haver buscat l’auxili militar d’altres països per executar la secessió per la força, o bé que hagués existit la temptativa de creació d’un grup terrorista. Assumim que si així va ser i això no va ser una mera conjectura, la tasca d’intel·ligència l’hauria portat a terme qualsevol altre Estat prudent.
El problema és que una conjectura no és suficient per autoritzar escoltes, i molt menys per prendre gairebé a l’assalt totes les dades d’un telèfon mòbil. El jutge ha de justificar que no es va poder recórrer a cap altra mesura menys lesiva per aconseguir investigar eficientment, i que a més va existir una sospita fonamentada, és a dir, uns indicis racionals de delicte greu que no siguin pures elucubracions dels serveis secrets que el jutge hagués beneït superficialment, sense més ni més. No sabem si això va passar, és a dir, desconeixem el grau de reflexió de l’autorització judicial. I justament això és el que hem de saber. Abans que tiris i troians continuïn filtrant impunement.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
