Article de Núria Iceta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El Liceu i les portes del paradís
Si torno sobre les declaracions del director artístic del Liceu no és amb ànim de burxar a la ferida del seu error, sinó perquè si alguna cosa tinc clar és qui entrarà primer al paradís sense que Sant Pere dubti un segon a acollir-lo
El Gran Teatre del Liceu.
El dia 12 passat, el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, va justificar, davant l’estupor i la indignació de molts, l’encàrrec d’unes reixes per impedir l’accés a l’atri del Liceu a persones que, segons va afirmar, generaven problemes de «violacions, prostitució, gent punxant-se heroïna, gent dormint-hi perquè no tenen cap lloc més i no volen marxar». Vint-i-quatre hores després es disculpava amb la (in)evitable fórmula d’«en cas que algú s’hagi ofès», però qualificava les seves declaracions d’«inexplicable error personal» i apel·lava a la feina que des de fa anys es fa des del Liceu per «l’accessibilitat i la inclusió d’una manera veritable i honesta».
Hi havia tants errors en les seves declaracions que era difícil salvar-ne res. Sobre la concepció de l’art (imagino Plensa estirant-se dels cabells), sobre el que ha de ser una institució cultural pública, sobre la idea d’espai urbà (no es pot parlar de convivència i a l'hora posar en un mateix sac un sensellar que un criminal). Però el que em va fer més mal és l’afirmació que «a les portes del paradís hi hem trobat l’infern». Entenc que en la desafortunada metàfora el Liceu era el paradís portes endins, i l’infern els ocupants ocasionals de l’atri. Entenc també que s’hi establia una línia divisòria entre el bé i el mal i els que tenien dret a entrar-hi i els que no.
Entretots
Si torno sobre aquestes declaracions no és amb ànim de furgar en la ferida del seu error, sinó perquè, si alguna cosa tinc clara amb els meus pobres estudis de teologia, és qui entrarà primer al paradís sense que Sant Pere dubti un segon a acollir-lo. Abans serà una persona que no ha tingut les oportunitats en aquesta vida que hem tingut el senyor García de Gomar cobrant per entrar cada dia al Liceu o jo que tinc el privilegi de poder-me pagar l’abonament cada any. El paradís no coneixerà diferències de classe, i el cel a la terra l’hem de construir cada dia cada un de nosaltres. Com fan tantes entitats socials del Raval a les quals, en realitat, va dedicat aquest article.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
