Esquerra Republicana i el cas Borràs

En tot cas, paraules producte de la desconeixença de la trajectòria d’Esquerra Republicana. Certament, el republicanisme català ha esdevingut –a diferència del d’àmbit espanyol, que no ha sabut superar la invisibilitat a què es volgué condemnar el conjunt del republicanisme des de la Transició– una opció política competidora del nacionalisme i del socialisme hegemònics i fundadors de la Catalunya autonòmica. Una fita aconseguida perquè va saber traslladar al conjunt de la ciutadania catalana un imaginari associat no només a la legitimitat republicana i a la independència, sinó també, i sobretot, a l’honradesa.

De fet, el republicanisme va incrementar la representativitat fent gala de compaginar denúncia i exemplaritat en un context en què sovintejaven casos de corrupció protagonitzats per càrrecs electes de CiU i PSC i s’havia normalitzat el finançament fraudulent de les pròpies organitzacions. Un marc que, ben segur, també es corresponia amb la cultura de poder de què gaudien arran d’haver ocupat les institucions de manera exclusiva i determinant.

No és casual que fos Joan Puigcercós qui l'any 2005 aconseguís fer aprovar la modificació de la llei de finançament dels partits polítics per tal d'acabar amb el gran forat negre de les donacions anònimes. ¿Com s’explica que els grans partits polítics espanyols i CiU no s’hi haguessin posat abans? Sens dubte, la situació era tan inexplicable i vergonyosa que van haver de deixar-se arrossegar per un republicanisme encara prou minoritari. D'igual manera, fou Esquerra el primer partit polític a implementar a l’Estat espanyol codis de comportament ètic i de conducta d’obligat compliment per prevenir comportaments impropis alhora que executava amb una contundència inèdita fins aleshores en l’escenari polític català i espanyol destitucions i expulsions davant comportaments no ètics d’un afiliat. N'és paradigmàtic el cas de Jordi Ausàs, excel·lent alcalde de la Seu d’Urgell, brillant conseller de Governació i persona estimada per electors i organització, que, una vegada retirat de tot càrrec electe i sense ostentar cap responsabilitat orgànica, fou detingut arran d’haver comercialitzat productes de tabac de contraban. I, en conseqüència, expulsat.

Un camí cap a la pulcritud, doncs, costerut i dolorós que no tothom l'ha fet amb el mateix ànim. I, com a exemple, dos casos que van saltar a l’actualitat en paral·lel: el de Laura Borràs, imputada arran d’un presumpte fraccionament de contractes per beneficiar una persona comès entre els anys 2013 i 2017 quan ocupava la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes, i el de l’existència d’una caixa b per a pagaments irregulars al Consell Esportiu de L’Hospitalet, que afectava càrrecs electes socialistes.

Ambdues formacions polítiques no van respondre amb destitucions ni expulsions. Tot al contrari. Pel que fa a L’Hospitalet, on l’alcaldessa roman imputada, han hagut de transcórrer dos anys abans que no plegués un tinent d’alcalde i en el cas de Laura Borràs ha continuat al capdavant de la segona institució del país i presideix Junts per Catalunya. 

Notícies relacionades

La fiscalia s’oposa per ara a arxivar la causa contra Núria Marín

ERC s’inclina per mantenir Laura Borràs fins que hi hagi sentència

Que en l’actualitat una administració pugui obviar l’acusació per emparar o dificultar l’esclariment d’un cas de corrupció, que un partit polític no condicioni el compromís dels seus càrrecs orgànics o electes a un codi taxatiu de conductes o no faciliti la denúncia de qualsevol irregularitat (sigui tràfic d’influències o manca de comportament ètic) esdevé profundament en reaccionari i alhora estèril, perquè devalua els ideals que es postulen. En definitiva, es conrea un fracàs futur. I pel que fa a l’independentisme, contribueix a associar-lo a la vella política. Tot el contrari, doncs, a la construcció d’un marc nacional sobirà i de democràcia d’excel·lència com pretén qui se'n declara.

D'aquí que les paraules del president d’Òmnium puguin resultar doloroses per banalitzadores de la repressió que pateixen les persones independentistes exiliades o judicialitzades.