Una catalana a Eurovisió Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Al final, Europa mira a Catalunya (gràcies a Chanel, no a Puigdemont)
Posats a mirar, millor les natges de Chanel que les cares del Vivales i Comín. Aquelles transmeten ganes de viure, aquestes les eliminen
Al final, Europa ha mirat a Catalunya. Ha sigut gràcies al cuixam i al talent de Chanel i no al Vivales de Waterloo, que en els dos aspectes es troba a anys llum de la cantant d’Olesa, cosa que hauria de fer pensar: amb treball i tenacitat s’arriben a més èxits que amb somnis impossibles amanits amb inútils enfrontaments. Deslliuri’m Déu de suggerir que, per aconseguir que algú li faci cas, l’expresident escapat mostri les seves natges extramurs de la Casa de la Republiqueta, dins que faci el que li plagui. Em refereixo que la simpatia i l’alegria solen donar millors rèdits que la perenne amargor. Posats a mirar, millor les natges de Chanel que les cares del Vivales i Comín. Aquelles transmeten ganes de viure, aquestes les eliminen.
Tot Europa es deu estar preguntant avui com és possible que Chanel, moderna, vital, alegre i sense prejudicis, procedeixi de la mateixa regió que aquests personatges amargats, tristos i de vida buida, que no deixen de donar la tabarra a Brussel·les amb les seves burrades, éssers tan malcarats que semblen portar a sobre els dies ennuvolats i ventosos. L’explicació és simple: hi ha una Catalunya mestissa, moderna, desacomplexada i cosmopolita, i n’existeix una altra tancada en si mateixa, anacrònica, antipàtica, provinciana. Per més europeu que sigui un, no hi ha gaires dubtes sobre a quin cul mirar.
Notícies relacionades
És de suposar que aquesta Catalunya cada vegada més petita i insignificant no felicitarà Chanel per l’èxit aconseguit, ja que no la considera dels seus. Res que faci olor d’avançat i d’universal té cabuda en la republiqueta. Si Chanel hagués quedat en últim lloc, amb crítiques unànimement desastroses, però hagués lluït llacet groc, avui mateix seria rebuda al Parlament, a la Generalitat, al Nou Camp i a Waterloo, amb el Vivales humitejant-se al somiar que li canta/xiuxiueja «Happy birthday mister president».
Per descomptat, seria convidada a la paella estiuenca de la Rahola, que és al màxim a què aspira tot català de bé. En lloc d’això, i per no ser prou bona catalana, la pobra Chanel s’haurà de conformar amb ser elogiada a tot el món, amb ser l’artista del moment, amb haver rendit a Europa als seus peus i amb tenir davant seu una carrera de dimensió universal. Ella s’ho perd.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
