El principal problema de Barcelona

Durant llargs anys, Barcelona va viure dels èxits de 1992. La transformació positiva que va experimentar la ciutat, la seva projecció exterior, la celebració dels millors Jocs Olímpics de la història i l’orgull amb què els barcelonins van fer gala de tot això va permetre crear una marca i una imatge positives que es van mantenir durant anys, també quan la ciutat ja no respirava aquesta frescor que havia aportat el canvi de cicle. Però, 30 anys després, Barcelona viu una dinàmica totalment oposada: el que abans era un esperit optimista que es contagiava entre tota la seva gent, s’ha traduït en desconcert i falta d’il·lusió col·lectiva, derivada de l’absència de projectes transformadors.

Però el cert és que ni abans Barcelona era la millor ciutat del món ni ara és un paràsit enterrat entre tons grisos. A Barcelona hi passen coses i algunes d’especialment rellevants, com la designació de la Copa Amèrica de vela per al 2024, la biennal internacional d’art Manifesta (també el 2024), el Congrés Internacional d’Arquitectura del 2026 i, sense anar més lluny, l’Integrated Systems Europe, que es va celebrar fa uns dies a Fira Barcelona i que és una de les principals fires tecnològiques d’Europa. Barcelona ha perdut dinamisme, però continua conservant encant, capacitat d’atracció i potencial, especialment a l’estranger, on no s’aprecien –o es matisen– els problemes locals. 

La ciutat es manté com un dels principals fars on als europeus els encanta arribar, ja sigui per turisme, cultura i, fins i tot, negocis. La solidesa de la marca i l’encant de la ciutat compensen l’absència de projecte i, per aquesta raó, Barcelona continua atraient iniciatives internacionals de notable valor, en les quals també l’Ajuntament juga un paper destacat. El que li falta a la ciutat, en canvi, és convicció. I, en conseqüència, il·lusió col·lectiva. Anys enrere, tots aquests destacats esdeveniments haurien generat una complicitat accentuada en la població, que hauria actuat com la seva abanderada.

Durant el somni olímpic, Barcelona va tenir la millor eina de què pot disposar qualsevol marca: la gent. Van ser els mateixos barcelonins els que es van creure que tenien un producte de primer nivell, malgrat que molts ho acabaven de descobrir. Van sortir a guanyar, i ho van fer per golejada. I, a més, jugant bé. L’aliança entre la marca i la gent va ser imbatible. 

Pasqual Maragall va dissenyar un projecte ambiciós, que va dotar la ciutat d’infraestructures i equipaments de notable valor. Però, sobretot, Maragall i els Jocs del 92 van aconseguir dibuixar una ciutat amable, oberta i especialment atractiva, que es va situar al centre de les mirades de tot el planeta. Tradició i modernitat es van agafar la mà, com també ho van fer mediterraneïtat i europeisme i una catalanitat oberta i un cosmopolitisme amb identitat. I darrere d’aquest projecte s’havia dissenyat una impecable operació d’imatge en què els barcelonins van actuar com a ambaixadors permanents.

No tot va ser perfecte aquells anys, ni de bon tros. També es van construir places dures que van amagar el poc verd que té la ciutat i es van construir unes rondes que estaven col·lapsades el segon dia. Però la ciutat havia protagonitzat un canvi de tal magnitud que estava preparada per resistir qualsevol cop, fins i tot els que van tenir aspecte de nyap. L’escut olímpic i l’estat de felicitat que regnava la ciutat va durar dècades. 

Notícies relacionades

Barcelona serà la Capital Mundial de l’Arquitectura el 2026

Twitter era una cerveseria de Múnic

Per contra, en l’actualitat, Barcelona és una ciutat on la falta de lideratge i il·lusió col·lectiva condiciona qualsevol moviment. Els esdeveniments que acull passen gairebé desapercebuts, malgrat la seva importància, i es presenten allunyats d’una població cansada, passiva i distant. La falta de rumb és preocupant, però el realment greu és que els barcelonins ja no tenen somnis a realitzar ni horitzons on arribar. 

I el pitjor de tot és que això no es corregirà per un simple canvi de correlació de forces polítiques o una substitució a l’alcaldia que pugui arribar l’any que ve (no s’aprecia a l’oposició una sòlida alternativa capaç d’injectar la il·lusió necessària). Tampoc ho canviarà la millor campanya de publicitat que es pugui dissenyar. És una cosa que s’ha instal·lat en la consciència col·lectiva i, desgraciadament, durarà cert temps. De la mateixa manera que Madrid viurà de rendes d’imatge durant anys, malgrat la inconsistència d’una part significativa de les seves propostes.