Domingo Villar: la mirada sencera | Per Juan Cruz

Fa molts anys, quan va morir de manera sobtada Ignacio Aldecoa, la seva amiga Carmen Martín Gaite va publicar en un diari de l’època un article que ella mateixa va titular «Un avís: ha mort Ignacio Aldecoa». Llavors Aldecoa tenia, com Scott Fitzgerald quan va morir d’alcohol i de tristesa, 44 anys, i ja havia transitat pels camarots de la fama, s’havia trobat amb l’amistat com a companya i va arbitrar un partit contra la depressió, que el va trobar a La Graciosa i que ell va guanyar després, a Madrid, tornant-se una altra vegada alegre i novel·lista.

Ara, als 51 anys, ha mort Domingo Villar, i caldria dir, una altra vegada, que aquest és un avís mortal que s’ha emportat un talent igual de potent, envejable, un escriptor que es va fer famós quan era un noi i que va portar aquesta línia d’èxit que tant solen voler els escriptors amb tranquil·litat i modèstia, com si fos a algú altre a qui li estaven sonant els clarins del triomf. No va deixar enrere mai, en aquest trajecte que ha acabat com un llamp, les amistats i les geografies que ara ploren la seva desaparició com aquesta maledicció que ningú mereix i, menys que ningú, algú que va estimar tant.

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Va morir, o va ser atacat per aquesta destral sense rostre, mentre cuidava la seva mare, a Vigo, la seva terra, més aviat el seu mar, el lloc d’on, com la mare, procedia. D’aquesta geografia en va fer una metàfora que ara queda trencada, sense l’autor que li donaria futur, però amb el que va escriure ja n’hi ha prou per sentir que no només era qui va fer d’aquests llocs base una literatura, sinó el poeta capaç de convertir en escriptura la seva pròpia manera de ser convertit en misteri i també en alegria.

És pena el que fa, i ràbia, aquest avís mortal que ha atrapat Domingo Villar. Com Aldecoa, deixa darrere una llegenda, la dels seus ulls clars esperant la pregunta aliena per moure el cap a favor, no tenia el valor fosc de la immodèstia, va ser portat al cine i a altres zones on la vanitat podia envanir-lo. La reacció davant la seva mort recorda tant aquella dol per Aldecoa, hi havia tant avenir en aquesta memòria que ara no queda més remei que omplir de plor el foli que acull el seu comiat. Domingo Villar. Era la pau, el mar, el somriure que ara ja no tindrem nosaltres. Era la mirada sencera. Els seus ulls.