¿Gir socialdemòcrata de Macron?

La designació d’Élisabeth Borne representa un gir tàctic de Macron per contrarestar l’aposta de Jean-Luc Mélenchon, líder de La França Insubmisa, que intenta rendibilitzar el seu percentatge de les presidencials (21,95%). Així, de la mà de la Nova Unió Popular Ecològica i Social, amb comunistes, ecologistes i socialistes, Mélenchon busca una victòria en les legislatives de juny per ser nomenat primer ministre i forçar una ‘cohabitació’ amb el president Macron. La inèrcia de les presidencials d’abril juga a favor de Macron, però volia fer un gest a l’electorat d’esquerres per assegurar la seva victòria.

Aquest gest, precisament, és la designació d’Élisabeth Borne com a primera ministra. Es tracta d’una alta funcionària que va complir 61 anys el 18 d’abril, de perfil tècnic, però que ha fet carrera a l’ombra dels governs socialistes. Alumna de l’Escola Politècnica i enginyera de professió, va ser consellera tècnica del primer ministre Lionel Jospin (1997) i cap de gabinet de Ségolène Royal (2014) al Ministeri d’Ecologia. Posteriorment, va dirigir l’empresa de transports públics de París (RATP). En les presidencials del 2017 es va distanciar del PS i va apostar per En Marxa, el moviment que va portar Macron a la presidència.

Des d’aleshores, durant el primer quinquenni presidencial, ha sigut ministra de tots els governs de Macron: primer de Transports (2017), després de Transició Ecològica (2019) i finalment de Treball (2020). Representa, en suma, la tecnocràcia socialdemòcrata. La seva assignatura pendent, igual com va passar amb Macron quan va arribar a la presidència el 2017, és que no ha tingut mai un mandat per elecció directa: ara, en les legislatives de juny, es presenta com a candidata en la sisena circumscripció de Calvados.

Si en el seu primer mandat el president Macron va escollir dos primers ministres procedents del postgaullisme, Édouard Philippe i Jean Castex, situats en el centredreta liberal, ara opta per una primera ministra de centreesquerra amb una llarga experiència de gestió en governs del PS. La pregunta que es fan els analistes és si la designació d’Élisabeth Borne representa un gir estratègic de Macron, en clau socialdemòcrata, o un moviment tàctic davant les eleccions legislatives de juny. La composició del nou Govern, que mantindrà els equilibris del macronisme, convida a pensar més aviat el segon.

Notícies relacionades

Els socialistes francesos firmen un principi d’acord per afegir-se a l’esquerra de cara a les legislatives

Fins que siguem vells

Mentrestant, els fets avalen una evidència: la ‘nova política’ que va consagrar Macron a la presidència el 2017 no s’ha traduït en nous lideratges de la societat civil sorgits d’En Marxa, el moviment que va dissenyar com una moderna ‘’start-up’’. Els pesos pesants dels seus governs, com és el cas dels seus primers ministres, inclosa Élisabeth Borne, són quadros que provenen de la ‘vella política’, postgaullistes i socialistes, i que van optar per Macron el 2017. També és vell un sector del seu electorat: en la segona volta d’abril va obtenir el recolzament més gran entre els votants de més de 65 anys (75%).

Els electors diran en les legislatives de juny si donen credibilitat a aquesta picada d’ullet socialdemòcrata de Macron. Élisabeth Borne és la carta per afrontar les tres bretxes que les presidencials van deixar obertes: la fractura social, la fractura territorial i la fractura ‘colonial’ dels anomenats ‘territoris d’ultramar’ (l’extrema dreta va guanyar allà la segona volta). La «nova era» que s’obre amb el seu nomenament té data de caducitat: la limitació constitucional de dos mandats impedirà a Macron presentar-se a la reelecció el 2027. ¿Serà capaç de definir fins aleshores un espai progressista que superi el vertigen que produeix l’enfonsament dels partits de la ‘vella política’ i la falta de lideratges de relleu en la ‘nova política’?