El ‘Brivón’ errant

Al seu cap segurament encara continua semblant una bona idea. A la gent li agraden les històries de reis en conflictes i les faules sobre la seva redempció. La seva té tots els ingredients si se saben manejar: un rei injustament vagabund retorna a la llar al final dels seus dies, entre aclamacions d’un poble que sap perdonar-li les seves faltes i petites misèries plebees sense necessitat ni tan sols d’excusar-se perquè la història ja l’ha jutjat i l’ha absolt per les seves gestes.

Pícar i una mica truà, però noble i simpàtic en el fons, Juancar retorna per protagonitzar l’entranyable història del ‘bribón’ errant; l’emèrit que cobrava comissions als rics per repartir simpatia entre els pobres; coses de reis que, en el fons, només van fer mal a un parell de xeics podrits de petrodòlars. Envoltat dels cavallers més nobles de la seva cort, arribava l’hora de fer-se a la mar una vegada més entre l’afecte dels seus súbdits, fatigat però sencer, navegant cap al capvespre com si res hagués passat i tots continuéssim sent feliços menjant perdius.  

Abans exiliat que discret és el lema. Tota l’escenografia sembla dissenyada per presentar una cuidada sèrie de corones al més pur estil Netflix. Però la història sempre es repeteix amb els Borbons i els està sortint una sèrie B com aquelles que es rodaven a Espanya a preu de saldo durant els anys del seu exili a Estoril. 

Les escenes de masses s’han quedat en grups de Whatsapp, amb més periodistes i friquis que extres esperant l’entrepà al rodatge del Cid Campeador de Charlon Heston. Envoltat de personatges que semblen trets d’un càsting per a una versió postpandèmia de ‘L’Escopeta Nacional’ del mestre Luis García Berlanga, l’Emèrit es posa la mà al cor i aixeca el polze en un gest que fa més pena que glòria. La història continua sent la del ‘bribón’ errant, però ja no significa el mateix sinó, més aviat, just el contrari.

Joan Carles ha tornat perquè pretén quedar-se a viure per sempre en el ‘joancarlisme’, quan la Justícia havia de ser igual per a tothom. Però el públic d’aquesta franquícia ha envellit igual de malament o pitjor que el seu protagonista. A la monarquia li queden els ‘boomers’, els seus pares i l’Espanya molt de dretes. Mal començament quan la teva missió rau a simbolitzar la unitat nacional. L’estrena de la primera entrega ha anat tan malament que la Casa Reial ja ha avisat que pot ser que no hi hagi seqüela amb imatges dilluns a la Zarzuela com s’havia previst. Felip VI ha aclarit el dubte sobre si l’escenografia disposada pel seu pare era només per a nosaltres o també per a ell al donar-se per al·ludit de manera tan notòria.

Notícies relacionades

La Zarzuela i el Govern ultimen els preparatius per a la tornada del rei Joan Carles I

Twitter era una cerveseria de Múnic

Des d’aquell comunicat fet públic poc més de 24 hores després del primer estat d’alarma provocat per la pandèmia, Felip VI ha invertit la major part del seu esforç a completar una cirurgia intensiva de separació de qualsevol herència imputable al seu pare. Ha fet com ha pogut per presentar-se com un monarca diferent a fi de mirar de tornar la institució al centre de la societat espanyola, alliberant-la de l’asfixiant abraçada de l’os que l’empeny a la dreta i, de passada, evitar donar més explicacions sobre què sabia dels negocis paterns. 

Amb un únic dia en les regates n’hi ha hagut prou per veure com se n’anaven per la borda tant esforç i tanta planificació per semblar exactament el contrari. Costa imaginar una manera més cruel de recordar al seu propi fill que, si és allà i l’anomenen rei, es deu a l’herència de la qual tant anhela separar-se. I ni tan sols és el pitjor. El pitjor és que pot tornar a fer-ho quan vulgui.