Bielorússia: danys col·laterals

Tsikhanóuskaia ha demanat als líders europeus que no deixin de pressionar amb sancions i altres eines, tant per impulsar un diàleg entre el règim bielorús i la seva oposició política com per recolzar les aspiracions democràtiques de la seva ciutadania. «És important mostrar com seria una nova Bielorússia i quant recolzament tenim en el nostre desig de ser un país democràtic. Això ens anima a continuar», declarava en una xerrada organitzada pel Club de Madrid i l’IE School of Global and Public Affairs, en una visita a Espanya aquesta setmana.

La visita s’emmarca en la nova dimensió que la invasió d’Ucraïna ha donat a les seves demandes.

Després de mesos de protestes que van commoure el món, el 2020, Lukaixenko es va poder mantenir en el poder només pel recolzament de Vladímir Putin. Avui, Bielorússia es troba en el dilema d’una guerra de la qual no vol formar part –només un 3% de la població recolzaria participar militarment del costat rus, i la gran majoria no està d’acord amb la presència de tropes russes al seu territori– però en què el seu president exerceix el paper de còmplice necessari, en pagament dels favors que deu a Moscou. Abans de la invasió, i amb l’excusa de realitzar maniobres conjuntes, Rússia va concentrar fins a 30.000 efectius militars a la frontera bielorussa amb Ucraïna; després, des d’allà s’han llançat nombrosos atacs aeris i míssils.

Des del principi de la contesa es va especular amb la participació directa de l’Exèrcit bielorús, cosa que ha sigut sempre desmentida. El rumor és que va ser la mateixa cúpula militar la que es va negar a fer-ho. Com passa –passava– a Rússia, Ucraïna és considerada un país germà. Sí que hi ha hagut bielorussos que han travessat la frontera per combatre al costat dels ucraïnesos i actes de sabotatge per dificultar els avanços russos.

En els últims dies, segons el Ministeri de Defensa del Regne Unit, forces especials bielorusses s’haurien concentrat a la frontera ucraïnesa, ja sigui per ‘distreure’ les tropes ucraïneses i evitar que reforcin els efectius al Donbass, on se centra ara l’esforç bèl·lic, ja sigui per atendre les reclamacions de Moscou per a una involucració més gran. A més a més, fa unes setmanes Lukaixenko va organitzar un referèndum per canviar la Constitució i permetre, entre altres coses, el desplegament d’armes nuclears –s’entén que russes– al seu territori.

Bielorússia s’ha convertit, doncs, en l’últim reducte d’un món que va ser. Atrapat per un passat soviètic que no ha sigut capaç de deixar anar i per un dictador amb un únic objectiu que continua sent la seva pròpia supervivència; atrapat per la relació amb un veí gegant, poderós i determinat que el seu entorn continuï depenent d’ell; atrapat també per la tradicional indiferència de la resta d’Europa, que fa temps va tirar la tovallola atreta per altres causes més cridaneres, més pròximes als seus interessos; atrapada, ara, enmig de la contesa, entre el temor de noves sancions occidentals, a veure’s enredada en el foc creuat (fins i tot nuclear) entre l’OTAN i Rússia, però abocada a seguir el dictat de Moscou.

Notícies relacionades

L’opositora exiliada Tikhanóvskaia demana a la UE més mà dura contra Lukaixenko

Twitter era una cerveseria de Múnic

Davant tot això, impressiona el coratge i la valentia d’una líder com Tsikhanóuskaia, convertida de la nit al dia en el símbol de la lluita per la llibertat, els drets humans i la democràcia. Impressiona la seva fermesa, determinació i convicció. La força dels que tenen clar quin és l’objectiu que volen aconseguir. Per això, sempre que algú li pregunta què passaria «si Ucraïna guanya la guerra», ella prefereix corregir i dir «quan Ucraïna guanyi la guerra». I aquí s’obrirà, sens dubte, una gran oportunitat per al poble bielorús.

Però aquesta demanda ha de fer-nos també reflexionar seriosament en aquesta part d’Europa. Tenim l’obligació d’estar a l’altura dels valors que diem representar. No només amb Ucraïna.