CREMEU-HO DESPRÉS DE LLEGIR-HO
No oblidin la meva mare, llegeixin les seves cartes
S’acaba de publicar un extensíssim i addictiu volum de cartes de Shirley Jackson, seleccionat pel seu fill Laurence, que no ha fet res més a la vida que gestionar el llegat de la seva mare sense que això suposi una espècie de maledicció per a ell, perquè en el fons no ha fet res més que lluitar per impedir que el món l’oblidi.
Shirley Jackson va anomenar Ernest la seva primera màquina d’escriure. I va decidir que l’Ernest seria algú de no gaire confiança. Algú que tendia a voler riure’s d’ella. En parlava a les seves cartes com si fos un paio amb qui convivia. Un algú que, com el Doctor de ‘Doctor Who’, anava canviant de cos però continuava sent el mateix. Perquè la gran dama, la reina, del terror psicològic, va tenir un munt d’altres màquines d’escriure –ni escrivia a mà ni mai va voler posar un dit en una màquina d’escriure elèctrica–, però totes es van dir Ernest. Jackson li donava la culpa a l’Ernest de fins a l’últim error tipogràfic de les seves cartes en una de les seves encantadores mostres de la manera que la ficció pot fer de la realitat un lloc més infinitament interessant i, per descomptat, divertit.
«La meva mare era una espècie de comediant, un vodevil ambulant. Llegint les seves cartes t’adones de quina manera l’escriptura va ser per a ella sempre un joc, divertit, però també ho va ser la vida». Qui parla és el seu fill Laurence, el protagonista, burlesc i sorneguer, d’alguns dels seus contes, entre ells, el clàssic ‘Charles’. Seva, de Laurence Jackson Hyman, ha sigut la tasca de reunir les seves cartes, acabades de publicar per Random House New York, amb el títol de, simplement, ‘Letters of Shirley Jackson’. Cartes que, diu, «la tornen, d’alguna manera, a la vida» perquè «la seva veu» és en elles. «La meva mare parlava com escrivia, tot eren gags. En realitat, no hi havia distinció per a ella entre l’escriptura i la vida. Sempre estava teclejant, cartes, contes, novel·les», diu.
Sobrenatural i exquisida
Laurence Jackson Hyman té 79 anys. No ha fet res més a la vida que gestionar el llegat de la seva mare. I sap que part del renaixement literari de Shirley Jackson té a veure amb el seu treball. Deia, fa uns anys, que mai havia entès per què mai se la van prendre seriosament, tot i que hi va haver qui li va anomenar, en un joc de paraules intraduïble amb la respectadíssima Virginia Woolf, una mena de «Virginia Werewolf», equiparant la idea del sobrenatural a la seva obra amb la d’altíssima literatura. I afegia que hi havia dues raons per les quals la seva obra havia renascut. Una tenia a veure amb la seva tasca: va lluitar durant anys perquè tota ella es reedités com s’havia de fer. L’altra, amb el signe dels temps. «El Mal ens sotja avui com en les seves històries», va dir.
Com li va passar a Catherine Camus, filla del Nobel de literatura, que també ha dedicat la seva vida a gestionar el llegat del seu pare, un bon dia Laurence va rebre una caixa plena de cartes. Qui l’hi donava era la seva àvia, la mare de la Shirley. Li va dir que ell sabria què fer-ne. La caixa contenia les cartes que la seva filla els havia enviat, regularment, des que va deixar la casa familiar per anar a la universitat. «He de reconèixer que em va costar llegir-les. No m’atrevia. Però, quan per fi ho vaig fer, va ser com tornar a la casa on vivia quan era petit. De sobte era com estar amb ella una altra vegada», relata en el poderosíssim pròleg que obre el volum, que pot llegir-se com una autobiografia de l’autora, a retalls, completament improvisada.
Perquè no només es compon el volum de les cartes que va enviar als seus pares, per descomptat, sinó que també hi ha les que va intercanviar amb Jeanne Beatty –i això és una cosa que va trobar la seva biògrafa, Ruth Franklin, a qui Laurence va donar accés a tot–, una fan que li va escriure una carta amb aspecte de carta d’amor i que Shirley, addicta com era a escriure cartes –«sempre en un paper groc, que feia que pogués distingir els textos de possibles contes», diu el seu fill, «perquè tot era sempre per tot arreu»–, no va poder evitar contestar, donant lloc a una correspondència apassionadament feliç, la que només es pot produir en la relació perfecta entre el lector i el seu escriptor preferit quan un i altre es reconeixen, perquè ningú s’entén com l’un a l’altre.
Quan María Casares va trucar a Catherine Camus per dir-li que havia de vendre les cartes que li havia enviat el seu pare, Albert Camus, per reparar els forats de la teulada de casa seva, Catherine li va dir que endavant. I després s’ho va pensar més bé. No volia que aquelles cartes, cartes d’amor, un amor clandestí –però, admet la Catherine, «l’amor de la seva vida»–, caiguessin en mans de qualsevol. Així que les va comprar ella. «Me les va donar en una bossa de viatge. Vaig passar els 22 anys següents sense obrir-la», va dir en una ocasió. Al final la va obrir. I qui va trobar dins va ser el seu pare. El «papa», com l’anomenaven. Vet aquí per què no és una maledicció per al fill de l’escriptor fer-se càrrec del seu llegat. Perquè, passi el que passi, el seu llegat sempre el farà tornar. I primer ho farà per a ell.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
