La tornada de Joan Carles I

Joan Carles I no té cap responsabilitat institucional, i, formalment, és un ciutadà comú que pot viatjar per Espanya. Això no significa que, com passa amb qualsevol altre ciutadà, pugui passar la nit on vulgui. Les instal·lacions de la Zarzuela estan a disposició del cap de l’Estat, i no se li pot imposar la presència de ningú, ni tan sols en una visita familiar en uns termes que el rei no desitgi. D’altra banda, tampoc el Govern pot dir-li al rei com gestiona la seva agenda privada: amb qui menja, on ho fa i qui passa la nit a la seva residència. Crec, doncs, que a qui li corresponia decidir és a Felip VI, i podem suposar que ho ha fet, llevat que algú ho desmenteixi oficialment.

Dit això, cal recordar que tant el rei com el Govern tenen un deure genèric d’assegurar el funcionament regular de les institucions. Això significa que, davant els últims episodis coneguts de Joan Carles I, el cap de l’Estat i el Govern estan en l’obligació de comunicar-se perquè les funcions constitucionals del rei no es vegin afectades per la lamentable erosió del prestigi de Joan Carles. Així, tot i que la decisió última hora sobre la relació de Felip VI amb el seu pare depèn de l’actual rei, la lleialtat institucional del Govern obliga aquest a fer les recomanacions que consideri oportunes.

Aquestes consideracions, com he apuntat, se sostenen en la lògica del sistema. Tenim una monarquia parlamentària, on la Constitució disposa que els actes institucionals del rei requeriran sempre la ratificació d’un membre de l’Executiu, o, per tramitar la proposta d’un candidat a la presidència del Govern, el president del Congrés (article 56.3). Però ens falta normativa concreta que aclareixi fins on arriba l’autonomia del rei en actuacions que no passen pel Butlletí Oficial de l’Estat.

Notícies relacionades

El rei Felip VI mostrarà avui fins a quin punt vol marcar distàncies amb Joan Carles I

Twitter era una cerveseria de Múnic

Pensem en els actes institucionals en els quals el monarca pronuncia discursos: la Pasqua Militar o la inauguració de l’any judicial, per exemple. Si hi acudeix o no per presidir-los, ¿depèn només del seu criteri? El que diu, ¿ha de ser acordat amb el Govern? És probable que estiguem d’acord que la resposta a la primera pregunta ha de ser un no, i que la segona ha de ser resposta afirmativament. Però seria molt millor que hi hagués una llei de la Corona que servís de referència perquè quedessin clares les obligacions públiques del rei i les que queden en el seu àmbit privat. I més important, i encara més delicat, el marge d’autonomia de què ha de disposar per no ser instrumentalitzat per un Govern desitjós d’aprofitar la seva figura amb finalitats partidistes, així com el que no pot fer, ni tan sols en la seva agenda privada, en relació amb interessos privats d’empreses o particulars.

Es dirà, amb raó, que cap llei pot entrar a fons i eficaçment en aquests terrenys, i que s’ha de confiar en el sentit de responsabilitat institucional del monarca i dels que es relacionen habitualment amb ell. Però la direcció de l’Estat, tant en monarquies com en repúbliques, és una institució que ha de gaudir de prestigi perquè pugui disposar, en moments crítics, de l’autoritat moral imprescindible per representar i cohesionar una societat. El nostre temps, i les xarxes socials, són poc deferents cap a qualsevol autoritat, i el que per a una generació resulta obvi, per a la següent és discutible. És inevitable, però no sempre és positiu. L’ideal seria la pedagogia de l’exemple, però, per si no n’hi hagués prou, s’ha de pensar a legislar.