L’anatema de la plurinacionalitat

Aquest article sintetitza en gran manera el que va significar l’avui injustament injuriat pacte constitucional de 1978, per mitjà del qual sectors fins aleshores enfrontats buscaven una solució de compromís entorn dels conflictes seculars de la política espanyola, entre els quals la qüestió nacional. Referent a això, va implicar mirar de conciliar, per mitjà d’algunes acrobàcies semàntiques, dos principis que la teoria política sempre ha tendit a considerar irreconciliables. D’una banda, el principi de l’Estat nacional segons el qual a cada Estat li correspon una nació i a partir del qual es reconeix Espanya com a tal («La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...»). I d’altra banda el principi de les Nacionalitats, que implica, de facto, el reconeixement de nacions sense Estat o, si es vol, de nacionalitats no realitzades políticament, i que es va vehicular a través de l’autogovern però no de l’autodeterminació que derivava de la doctrina del president Wilson («... i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren»). Gràcies a aquest article, al títol vuitè i al reconeixement dels fets diferencials s’ha desenvolupat a Espanya l’Estat de les autonomies, un peculiar model que a la pràctica ha tendit a assemblar-se a un estat federal i asimètric de caràcter plurinacional, la naturalesa imperfecta del qual ha anat generant cada vegada més disfuncions i més insatisfaccions en totes les parts.

Notícies relacionades

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Que sàpiga gestionar

D’allà en part, d’una banda, tant el projecte confederal del ‘lehendakari’ Ibarretxe en les albors del segle XXI com l’increment del suport a l’independentisme a Catalunya des del 2010 i la subsegüent deriva rupturista de l’any 2017, i de l’altra, tant la voluntat de Vox de desmantellar l’Estat de les autonomies com la recent proposta d’Inés Arrimadas d’eliminar la distinció entre nacionalitats i regions de l’article 2 de la Constitució. Uns plantejaments que trenquen la lògica consensual que va guiar el procés constituent i que aposten per una lògica majoritària que, després de dos segles de trajectòria constitucional gairebé sempre frustrada, semblava feliçment superada. No obstant, es dona la paradoxa que, malgrat les impugnacions, el fracàs de les vies partidàries de la desconstrucció de l’Estat (via confederació o secessió) i la inviabilitat del camí involucionista (via supressió estat autonòmic o de minimització del reconeixement) per falta de suports revelen l’absència d’un projecte alternatiu viable d’organització territorial i de repartiment del poder polític a l’estat autonòmic. 

L’estat autonòmic gaudeix d’una mala salut de ferro i la seva existència es basa en el reconeixement implícit de la plurinacionalitat que està continguda en la idea de dret a l’autogovern de les nacionalitats. Per això se li ha escapat a Bendodo, per això Vox vol acabar amb ell i per això Ciutadans vol reformar l’article 2. Però la involució, ara com ara, és tan impossible com ho és la secessió. La correlació de forces internes i el context internacional així ho indiquen. Queda el camí del realisme sense escarafalls: reconèixer explícitament que el desenvolupament de l’Estat autonòmic ha donat lloc a una concepció pluralista de la nació i que l’adopció de l’autogovern implica l’existència de la sobirania compartida pròpia dels sistemes federals. Això i emprendre les reformes que permetin aprofundir en el federalisme plurinacional per evitar més desafecció i disfuncions i que més que lliures i iguals ens faci lliures i diversos.