Arenas movedisses | Article de Jorge Fauró Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els rockers també ploren
Les llàgrimes sobre l’escenari del cantant de Metallica desmunten el mite del rocker com a exponent de tipus dur Tot i que ningú imagina Keith Richards en una situació semblant, la pena ja no es queda al camerino, es comparteix amb el públic
Si jo hagués sigut un dels assistents a l’últim concert de Metallica al Brasil hauria tornat a casa confús i pensatiu, replantejant-me tota la meva infància, adolescència, joventut i edat adulta al voltant de la meva relació amb la història de la música rock. O almenys la meva vida en paral·lel a la història dels tipus durs del rock, aquells que s’entreguen a l’èpica de les guitarres, al riff etern que s’acomoda en la memòria col·lectiva; al solo de bateria capaç de contagiar energia a desenes de milers de persones a l’interior d’un estadi; a la línia de baix que et porta al Nirvana en tres minuts.
El cantant de Metallica, tipus durs, insisteixo, va fer un alto en meitat de l’actuació per confessar a l’audiència: «Estava una mica insegur i em deia a mi mateix: ets vell, ja no pots tocar mai més. Una sèrie de merdes creixien dins el meu cap». Dit això, James Hetfield no va poder contenir les llàgrimes mentre els altres membres de la banda corrien a abraçar-lo.
Només de veure-ho, el primer que vaig pensar va ser: ¿ho hauria fet Keith Richards? ¿Potser Iggy Pop? ¿El Jimmy Page de Physical Graffiti? ¿Amy Winehouse en estat sobri? ¿Johnny Rotten?
El cantant de Metallica ha traspassat la línia vermella del rock que sembla vetada a les grans estrelles i –per ningú sap quina regla no escrita– els impedeix esclatar a plorar sobre l’escenari i no al backstage o sobre el quadern on escriuen el seu cançoner. I ho ha fet per a consol de milers de fans que travessen al llarg de les seves vides moments similars. Poques belles arts són capaces de despertar tantes emocions com la música. L’obra gairebé sempre està per sobre de qui la compon. Ens emociona escoltar una vegada i una altra ‘Stairway to heaven’, però molt menys el que li passi a Robert Plant per més que aquest pateixi.
Els problemes de salut mental no constitueixen cap novetat per al rock and roll. De Syd Barrett a Sid Vicious, la qüestió és tan vella com el gènere, per més que l’hàgim vist acotada a la historiografia dels crítics i volatilitzar-se quan l’afectat es penja la guitarra sobre la tarima. És molt probable que molts d’altres hagin fet abans el mateix que Hetfield, tot i que potser no amb l’abast i la influència d’un grup com Metallica. Resulta que James Hetfield és com qualsevol de nosaltres, com molts, humà malgrat l’aura de llegenda inabastable inherent a una estrella de rock and roll.
Els aficionats estàvem acostumats que els nostres ídols dessagnessin les seves penes a través de les cançons, de lletres esquinçades sobre la pèrdua, d’himnes consagrats al desamor o a les oportunitats malgastades a la carretera a bord de furgonetes desgavellades o de limusines amb una brillantor que ocultava els retalls d’una vida maleïda sota l’oripell de la fama. Un artista patia però no ho explicava. Ho cantava. Venien plorats de casa. La confessió de Hetfield davant una multitud de fans entregats i comprensius ens acaba de desmuntar un altre mite, el del rocker obligat a l’èpica i dedicat al consol col·lectiu a través de la seva música. Ningú imaginava que un artista de masses del gust dels aficionats al cuir, les motos americanes i les tatxes s’atrevís a un rampell de sinceritat com aquest. Ja no és el públic el que necessita que el reconfortin per mitjà de la música, sinó l’artista el que busca en l’audiència la serenitat que no aconsegueix trobar en la seva vida privada.
Entretots
La música popular acumula milers d’instantànies dolorosíssimes per a l’artista, des d’Eric Clapton a Nick Cave passant per Led Zeppelin o els mateixos Metallica (recordeu la torbadora ‘The God that failed’). Moments d’una profunditat asfixiant que es traslladaven als solcs d’un vinil i menys al moment de l’actuació, on ja tota explicació sobrava. És molt possible que no acabem d’acostumar-nos a veure gestos com aquests enmig d’un concert, però no desdenyem la capacitat d’influència d’aquest tipus d’artistes sobre aficionats a la música, sobretot joves, que passen per un tràmit semblant.
Per als menys joves sempre ens quedarà Keith Richards i aquelles paraules d’una de les seves últimes entrevistes:
–¿Ara, amb la pèrdua de Charlie Watts, té una altra manera de veure la mort?
–¿En el sentit que ara està molt més a prop?
–Sí, a això em referia.
Notícies relacionades–Miri, fa 30 o 40 anys estava molt més a prop de la mort del que ho estic ara.
Doncs aquesta és l’actitud.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
