ERC i Junts, pugna de mentiders

A to amb el que reflecteixen els sondejos, tant els propis com dels estranys, les noves pèrdues són moderades. Tot i així, posen en perill la majoria independentista al Parlament. No ve d’un pam, l’actual ja ha deixat de ser efectiva, poden argumentar els tantsemenfotistes, ja que els Comuns en el pressupost, o el PSC i tot com en el cas de la nova llei lingüística, són els que marquen el to de la legislatura i el perímetre de l’acció governamental. Sigui com sigui i al pas que anem, d’inexorable reculada, tan lenta com es vulgui però irreversible amb els paràmetres que Junts i Esquerra s’entesten a mantenir, el pronòstic més versemblant anuncia el retorn del PSC a la presidència de la Generalitat. La raó és un cop més senzillíssima: mentre els contraris a la independència no tenen motius per deixar de votar, ni per canviar gaire de vot si no és per completar el naufragi de C’s, la desil•lusió dels independentistes és creixent. Cosa que a sobre nova abstenció propiciarà l’aparició d’esmenes a la totalitat en forma d’aparició de sigles, de divisions i subdivisions, que no faran sinó rebaixar encara la suma de diputats independentistes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En comptes d’estar “a un pas del cim” o “fent sal” com es proclamava a principis del 2018, ‘hem fet salat’, ja que les coordenades assenyalen el peu de la muntanya, tal vegada a mig camí de l’abisme o més avall i tot. Però en comptes de dir la veritat, lluny de reconèixer la situació, Junts i Esquerra s’han embrancat en un concurs de mentiders. ERC continua entonant la lletania de la solució negociada al conflicte polític quan tothom té clar que són els primers a rebaixar-lo fins al nivell ras de la simple discrepància. Al mateix ring on ERC i ells havien combatut i ara s’abracen com púgils exhaustos, JxCat es ven com a opció tan incapaç de renunciar com capaç de plantar cara. Subtil dislèxia, ja que són tan incapaços de plantar cara com capaços han estat de renunciar. ¿I què fa la CUP? Els xiula per mals actors però amb el xiulet del despistat que passava per aquí i no té res per proposar. 

El mal ve de lluny, i com més triguin a diagnosticar-se’l i a posar-hi remei, més desconfiança y condemna es guanyaran. El mal, com el lector ja té prou elements per reconèixer si no se n’havia adonat fa temps es diu derrota. Derrota. A la contra del que deien tots els implicats i directament interessats, la tardor del 2017 l’independentisme va patir una derrota de dimensions comparables a les que recorda una història secular de perdedors. De perdedors especialitzats a treure grans profits de les derrotes. Amb l’única condició, i és l’única que no compleixen, d’admetre que es va tractar en efecte d’una derrota, que tots, votéssim el que votéssim, en patim les conseqüències i que la seva feina és pal•liar-les. Si no, encara les patirem més, tots, quan cansats de tanta mentida més i més votants independentistes abandonin, per mentiders, els impostors que es pretenen fer passar pels seus líders.