El diable és a tot arreu

   –¿Tu creus –pregunta la dona– que està tot inventat?

   –No ho sé –diu ell-, està inventat el que està inventat.

   –Ja –diu ella. I del que està inventat, ¿què desinventaries?

   El jove pensa uns instants.

   –Desinventaria la celebritat –decideix a la fi.

   –Ho dius perquè no som cèlebres. Però a mi m’agradaria que el nostre fill ho fos –respon ella, al temps de fer una mirada de tendresa a l’interior del cotxet.

   –Que fos cèlebre per què –pregunta ell.

   –Pel que sigui, m’és igual.

   –¿Per assassí en sèrie, per exemple?

   —O per subsecretari.

   –Els subsecretaris no són cèlebres.

Després d’aquest breu intercanvi verbal tornen al silenci. Em ve llavors a la memòria que el 23-F de 1981, quan Tejero va assaltar el Congrés, hi va haver una important reunió de subsecretaris que va substituir el Consell de Ministres. Aquesta reunió va assolir certa celebritat.

Mentrestant, el cambrer em porta un platet de patates fregides verdes, perquè les tasti. Al dipositar-les sobre la taula, n’acosta la boca a l’orella i xiuxiueja.

   -No hi ha nadó, al cotxet no hi ha nadó, està buit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Dit això, desapareix i jo sento una esgarrifança de pànic. Mentre m’incorporo per fugir, sento no obstant un plor procedent de l’interior del cotxet. Quan arribo a casa, la meva dona, a l’observar la meva pal·lidesa, em pregunta si he vist el diable.

   –L’he sentit –li dic.