Solet, xancletes i orgull LGTBIQ+

Estem tan bé que la setmana passada em van proposar ser guionista d’una gala a La 2 de TVE Catalunya sobre l’Orgull i la comunitat LGTBIQ+. Una gala presentada per una coneguda periodista catalana que no és ni L ni G ni T ni I ni Q ni +. Una coneguda presentadora catalana que és B per partida doble, però no precisament per bisexual. I jo em pregunto: ¿és tan difícil d’entendre que les accions del col·lectiu LGTBIQ+ han d’estar protagonitzades per persones LGTBIQ+? ¿Algú es podria imaginar una gala antiracista, Black Lives Matter, presentada per Quim Masferrer? Necessitem poder representar-nos a nosaltres mateixes i ocupar els nostres espais, sense que ningú s’apropiï de la nostra veu; exactament igual que fan les persones cis i heteros.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Estem tan bé que l’altre dia estàvem besant-nos amb la meva parella, pel carrer, tan tranquil·les; quan vam sentir que des d’un balcó uns nois ens cridaven: «No pareu, seguiu, seguiu». Com volent dir. Perquè com a lesbianes no només estem exposades a la violència que implica no seguir l’heteronorma i la invisibilització constant; no. En el nostre ‘jackpot’ se li ha de sumar sempre la possibilitat que qualsevol home utilitzi la nostra intimitat i la nostra sexualitat en contra nostre. Perquè pot. Perquè des de petit li han ensenyat que les lesbianes, si existim, és com a objecte de desig dels homes.

Estem tan bé que el 5 de juliol farà un any de l’assassinat del Samuel, a qui van apallissar de mort amb crits de «maricon». Estem tan bé que no ho estem gens. Us ho dirà qualsevol persona de la comunitat LGTBIQ+. Escolteu-nos. Doneu per vàlides les nostres crítiques, les nostres experiències i els nostres relats de violència; per molt insignificants o irrellevants que us semblin. I sobretot, feu-ho tot l’any, amb arc de Sant Martí o sense.