Ictus, una història real

Tot i que l’Ángel és professor de química, no està preparant una classe. Està intentant recordar els elements que componen cada un dels grups de la taula periòdica. Al principi només en pot recordar un o dos de cada grup i barreja els d’uns grups amb d’altres, però a poc a poc aconsegueix recordar-los gairebé tots.

L’Ángel ha patit un ictus, abans anomenat apoplexia, mentre sopava tranquil·lament a casa seva. Tot i que diuen que per comprovar si una persona està patint un ictus cal demanar-li que rigui, que aixequi els braços per sobre del seu cap o que respongui a una pregunta fàcil, en el seu cas no va fer falta res d’això, perquè va començar a parlar de manera incoherent i va perdre la força al braç i cama drets. L’Ángel ha tingut sort perquè no viu sol, casa seva és en una gran ciutat amb servei d’ambulàncies i una hi ha acudit ràpidament. Després d’atendre’l a casa seva i fer el diagnòstic, el personal sanitari l’ha traslladat a l’hospital poc abans de la mitjanit; han arribat en molt poc temps perquè a aquella hora el trànsit és molt fluid. Una vegada a l’hospital, després de fer-li el TAC que ha localitzat el trombe que bloquejava una de les artèries cerebrals, li han realitzat una trombectomía o extracció del trombe, que permet que es restableixi la irrigació sanguínia amb ajuda d’un catèter que han introduït en el seu sistema cardiovascular per l’engonal, en una intervenció molt poc agressiva. Un amic que realitza aquest tipus d’intervencions diu que ells són «desabonyegadors» com els que desembussen canonades i desaigües. 

La recuperació després de la intervenció és impressionant. Mentre que una artèria cerebral està bloquejada, una part del cervell es queda sense irrigació sanguínia i per tant sense nutrients ni oxigen, per la qual cosa aquesta zona del cervell es va deteriorant i deixa de controlar funcions com la parla o els moviments de braços i cames. Tot i que la massa del cervell representa només el 2% de la massa corporal, necessita un vint per cert de la circulació per cobrir les seves necessitats; a més, com que no té reserves energètiques, per continuar funcionant requereix una aportació constant d’energia i oxigen. Per això és crucial minimitzar el temps des que el pacient pateix l’atac fins que es restableix la irrigació sanguínia, perquè el teixit del cervell no pateixi danys irreversibles. 

En el cas de l’Ángel, el seu de la gurda devia ser a prop, perquè ha transcorregut poc més d’una hora des que ha patit l’atac fins que el «desabonyegador» ha alliberat la seva artèria del trombe i el cervell pot començar a recuperar-se. Després de la intervenció, l’Ángel passa a ocupar un llit de la unitat de cures intensives específica d’ictus. Allà, una vegada que ha comprovat que pot tornar a moure el braç i la cama drets, es dedica a continuar avaluant els danys, per la qual cosa es posa a comprovar la seva memòria intentant recordar els elements de la taula periòdica. L’endemà torna a escriure amb la seva lletra, malgrat que després de l’atac havia perdut completament la mobilitat del braç dret (l’Ángel és dretà).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’obesitat, presentar valors elevats de tensió arterial o colesterol, patir diabetis, consumir assíduament alcohol de forma generosa, fumar, patir una malaltia cardíaca o tenir més de 55 anys són factors de risc. Així que es van sumant aquests factors, la possibilitat de patir un ictus augmenta, per això hem de prestar atenció als que podem controlar, ja que n’hi ha d’altres, com la predisposició genètica, que no estan a les nostres mans modificar. Ens juguem molt perquè a Espanya l’ictus és la segona causa de mort i la primera entre les dones.

El meu oncle Joaquín, que va patir una apoplexia quan era més jove que el meu col·lega Ángel, va passar la resta de la seva vida sense poder parlar ni amb prou feines moure’s. És un dels records més inesborrables de la meva infantesa al poble. Avui, amb les tècniques de trombectomia i la traça del personal sanitari de les unitats d’ictus, la seva vida hauria sigut molt diferent. Gràcies al desenvolupament de la tècnica mèdica i a la feina del personal de l’Hospital Universitari Virgen del Rocío de Sevilla, el meu col·lega torna a tenir la vida que no va poder disfrutar el meu oncle Joaquín.