A propòsit de la ficció al cinema

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quantes capes de lectura té ‘Nelly & Nadine’, el documental de Magnus Gertten que hem pogut veure al Docs sobre la història d’amor de dues dones que es coneixen al camp de concentració de Ravensbrück, i la història de la descoberta que en fa Sylvie, la neta de Nelly, a partir dels records que tenia guardats en una capsa sense obrir des de feia anys.

“Res és real, socialment, fins que s’expressa” diu l’escriptora Joan Schenkar, a mesura que la relació amorosa entre les dues dones es va fent real en la memòria de Sylvie. Quina ficció van construir per digerir el passat i viure el present? Quanta bellesa i quantes preguntes en les imatges reals de l’arribada al port de Malmö de milers de supervivents dels camps nazis, entre ells la mateixa Nadine? Quant pesen encara els silencis a Polònia, quan la televisió nacional no entra en la coproducció de la pel•lícula perquè sap que no la podrà emetre? O a la Xina, on la figura de Nadine és exaltada però naturalment ometent la seva condició sexual? Quanta realitat està preparada per acceptar Sylvie quan posa la seva història en mans d’un cineasta? Quantes connexions neuronals se’m desvetllen a partir de les cartes familiars que jo també guardo en una carpeta, com bé sap l’amiga que m’ha dut al cinema? Atreta per la frase de Schenkar no paro fins a comprovar que és l’autora de la biografia de Patricia Highsmith, una de les meves escriptores favorites. Vincles per trobar el nostre lloc, afectes per ajudar-nos a viure, vida és enllà de la mort, realitat i ficció.