Entre la bombolla i l’agenda

Imaginem un grup de professionals, molts d’ells amb responsabilitats directives, provinent de diverses organitzacions (empreses, sindicats, partits polítics, ONG, fundacions...) que es troben un cap de setmana per compartir punts de vista, perspectives i neguits sobre la Catalunya actual. Entre ells hi ha independentistes i no independentistes, però el que els uneix és el sentiment de compromís amb el país i la voluntat de trobar camins per contribuir-hi. 

En una primera fase es comparteix un diagnòstic sobre la realitat del país, diagnòstic no tan sols analític, sinó també emocional, vital. I, alhora, s’identifiquen aquells aspectes que poden esdevenir palanques de futur. A l’observador li crida poderosament l’atenció la proliferació d’expressions com ara: incertesa, indefinició, desil•lusió, estar sense brúixola, falta de lideratge, de projecte, de visió compartida... Per descomptat surten més aspectes, i es constaten potencialitats, punts d’ancoratge i oportunitats. No és, pròpiament, un to depressiu, ni una valoració desconnectada del context global, que reforça aquesta percepció. Però sí que predomina una atmosfera general de falta de projecte i perspectives compartits. Es parla poc del procés, i només en termes com ara estrés post traumàtic. Potser perquè encara és un tabú parlar obertament de l’impacte que ha suposat des de les diverses opcions. 

Es passa a parlar de prioritats, d’elements claus i estratègics a considerar, de possibilitats de desenvolupament de totes les potencialitats identificades. Aleshores apareixen expressions com ara transició ecològica, model energètic i sostenibilitat; economia del coneixement; polítiques de benestar, cohesió social i pacte generacional; habitatge; emprenedoria; educació... Però pràcticament cap referència explícita a la política.

Ara no es tracta de valorar si el conjunt resulta més o menys encertat o pertinent: era una arrencada per compartir percepcions. Però resulta molt rellevant constatar el que ha anat emergint com un fet que sorprèn a l’observador: la desconnexió que hi ha entre els temes que dominen el discurs polític establert i les qüestions que apareixen en la conversa. Gairebé sense ponts, vincles o lligams. Com si la política fos una bombolla a part, que funciona d’una manera auto-referenciada, mentre que el futur del país es planteja com una agenda de temes prioritaris, de propostes i de possibilitats sense res que les relligui, viscudes amb sentiment d’urgència però que se sostenen sobre si mateixes.

Notícies relacionades

Barcelona canviarà l’ordenança per mirar de blindar la zona de baixes emissions

Catalunya aposta per una educació amb jornada partida

No cal ni elevar l’anècdota a categoria ni portar un símptoma més enllà del que és: un símptoma. Però la pregunta de fons és si aquesta és avui la realitat que ens defineix: una política que viu en una bombolla auto-referencial i una agenda de prioritats i urgències sense lligam ni articulació. Potser el repte que no gosem expressar i la pregunta que no ens atrevim a fer és qui i com pot cosir aquesta fractura entre la bombolla i l’agenda, que funcionen en l’espai públic com a paral•leles que no sembla previsible que es trobin.

Potser és en el cosir aquesta fractura entre la bombolla i l’agenda on se situa avui el repte de lideratge que viu el país.