Colòmbia: ¿tots contra Petro?

Els resultats de la primera volta mostren, sobretot, el rebuig de la ciutadania cap als partits tradicionals (liberals i conservadors) i la voluntat d’un canvi. El canvi que ofereixen els dos candidats, no obstant, és totalment oposat. Mentre que Gustavo Petro apel·la a una transformació amb justícia social, inclusió i equitat, i amb respecte a la Constitució del 1991 i als Acords de Pau del 2016, Rodolfo Hernández ofereix –exclusivament– un canvi retòric a partir d’un discurs xavacà, masclista, classista i insolent. És més, Rodolfo Hernández, empresari de la construcció que va ser alcalde de Bucaramanga i sobre qui pesen acusacions de corrupció, es presenta com el candidat contra la mentida i titlla de rates els (altres) polítics. En aquesta línia, Rodolfo Hernández ha adquirit una popularitat notable entre sectors de les classes populars i mitjanes, i diu que no té cap programa ni pla de govern més enllà de lluitar contra la delinqüència, i que pot governar el país com si fos una de les seves empreses; a més a més, afegeix que, en cas de guanyar, continuarà vivint a la casa que té a Bucaramanga i que convertirà el palau presidencial (la Casa de Nariño) en un museu, alhora que tancarà més de la meitat de les ambaixades.

No hi ha cap dubte, en aquest escenari, que la qüestió serà si, en una societat tradicionalment polaritzada, Gustavo Petro té el seu sostre electoral per sota del 50%. Tot indica que Rodolfo Hernández podrà aglutinar fàcilment els vots de la resta dels candidats a fi de bloquejar la possible arribada, per primera vegada en la història, de l’esquerra a la presidència de la República. En aquest sentit, cal destacar que l’expresident Álvaro Uribe, que s’havia mantingut absent de la contesa pels seus problemes judicials, ja va manifestar el seu recolzament a Rodolfo Hernández poc abans del tancament de les urnes i va dir que era la millor manera de parar els peus a l’amenaça comunista.

Notícies relacionades

Rodolfo Hernández, el ‘Trump colombià’

Twitter era una cerveseria de Múnic

S’ha de veure, en les escasses tres setmanes de campanya que queden, si els sectors més reaccionaris de l’statu quo colombià activen tots els seus ressorts per revifar el ‘temor petrista’ per vaticinar que una victòria de l’esquerra significaria l’arribada de guerrillers al poder i la ‘veneçuelització’ del país. En qualsevol cas, per a aquesta comesa, ningú millor que Rodolfo Hernández, que s’erigeix com l’encarnació criolla de Trump i Bolsonaro. És a dir, un candidat capaç de reunir (a través de les xarxes socials) l’adhesió de quatre sectors crucials per aglutinar una majoria electoral, a saber, els sectors més humils del país, els evangelistes conservadors, les classes mitjanes atemorides i les elits econòmiques. 

Mentrestant, a Gustavo Petro només li queda continuar moderant el seu discurs, tal com ho està fent des de fa mesos, per mirar d’atraure electors del centre i apel·lar a la seva experiència com a gestor davant la falta de programa de Rodolfo Hernández. La transformació del seu eslògan de «cambia la historia» pel de «ven... seremos» dona compte de la necessitat que té l’esquerra de dissipar qualsevol temor entre l’electorat. No obstant, al llarg del mandat que es tanca –el de la presidència d’Iván Duque–, la por ha sigut patrimoni dels militants i activistes de l’esquerra que viuen en zones rurals, molts d’ells, amenaçats, i alguns (diverses desenes), assassinats. El fet que a Colòmbia hagin sigut assassinats mitja desena de candidats a la presidència de la República, gairebé tots d’esquerres, és un element que s’ha de tenir en compte.