Article de Jenn Díaz Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Shakespeare contra Shakespeare

‘Lamansi(pa)ment de les fúries’, de Carla Rovira, és una adaptació moderna, feminista i antiracista del clàssic entre els clàssics ‘La feréstega domada’

1
Es llegeix en minuts
Shakespeare contra Shakespeare

Parking Shakespeare / Xavi Gil / ACN

Ha de casar la filla petita, que és dolça tota ella, i jove, i mansa, l’esposa perfecta, la dona que tots volen, desitgen… però abans, oh pare, ha de casar la filla gran, una bèstia, una mala bèstia que es rebel·la contra tot i tothom, inclòs el seu destí: el matrimoni. El destí compartit per totes les dones: les dolces i les fúries. Els dos personatges van carregats de prejudicis, la filla gran i la petita, Caterina i Bianca. Concretament, els prejudicis de Shakespeare, que són els prejudicis de la societat, que són uns prejudicis que arrosseguem fins avui. Perquè Caterina, la filla gran, la mala bèstia, és la feminista d’avui: la mal follada, la feminazi, la histèrica, la mandona. No ens agraden, perquè ens confronten. Caterina és totes aquelles dones que diuen prou i s’hi rebel·len. I és en aquest precís moment, quan pren la paraula, que l’entorn la percep com una amenaça. I l’amenaça, segons l’època, porta unes conseqüències o d’altres..

Notícies relacionades

Aquest és el punt de partida de ‘The taming of the shrew’ (‘La feréstega domada’), de William Shakespeare, i també és el punt de partida de ‘L’amansi(pa)ment de les fúries’, de Carla Rovira. És compartit, el punt de partida, perquè el que fa Rovira és una adaptació moderna, feminista i antirracista del clàssic d’entre els clàssics. Els finals, però, no poden ser més diferents: perquè Shakespeare ens condemna, a les dones, i Rovira ens allibera. Ens allibera dels prejudicis de l’època, que encara avui cuegen, i Caterina ja no és la mala bèstia que s’hi rebel·la, sinó l’espurna d’una aliança: la feminista. I llavors, oh pare, no hi ha res a fer, perquè és un cant a l’alliberament individual i col·lectiu, al respecte i la presa de consciència, des d’una perspectiva inclusiva i revolucionària, perquè no és autocomplaent.

Carla Rovira diu que no és ella, qui ha matat Shakespeare, que va morir fa cinc segles; el que sí que fem és no empassar-nos una obra sense filtres i amb aquell posat de respecte que fan els clàssics. D’acord, doncs: no matarem, més del que ja ho està, el shakespearisme, però, oh pare, llarga vida a la Rovira!