La campanya militar (38) | Anàlisi de Jesús A. Núñez Villaverde Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ucraïna, quan 100 dies són molts
Vistos des de fora, i comparats amb altres guerres que han durat anys, els 100 dies transcorreguts des de l’arrencada de la invasió russa d’Ucraïna poden semblar pocs. Però per qui la pateix en primera línia resulta un termini que n’hi ha hagut prou per provocar un canvi radical en la seva existència, tant si es pensa en les persones que han perdut la vida o han resultat ferides (desenes de milers) com en les obligades a abandonar casa seva (no menys de 15 milions). Ucraïna és, sobretot, una tragèdia humana irreparable, en què s’han tornat a repetir freqüents violacions del dret internacional humanitari, amb atacs indiscriminats contra la població civil, deportacions massives i l’ús de la gana com arma de guerra.
Igualment, ha sigut un termini suficient per desmuntar radicalment l’aurèola d’estratega amb què se solia identificar Vladímir Putin i la imatge de poder absolut amb què s’associava generalment les forces armades russes. Els errors comesos fins ara per Moscou deixen Rússia en una situació molt difícil. D’una banda, és un fet que en aquests últims trenta anys no ha aconseguit atraure amistosament a la seva òrbita cap veí que percebi Rússia com un model a seguir. De l’altra, corre el risc de sortir derrotat d’Ucraïna, cosa que no només li suposaria la impossibilitat de ser reconegut com una potència global, sinó que fins i tot el pot arrossegar a una llarga etapa de desestabilització i penúria internes.
Per la seva banda, el brutal impacte de la invasió ha suposat per a Ucraïna un reforçament de la seva identitat nacional, sense que això suposi la superació definitiva de la fractura estructural interna que la defineix, mostrant una capacitat i una voluntat de resistència exemplars. Sense suavitzar de cap manera el nivell de la destrucció acumulada fins ara és un fet que les forces armades ucraïneses no només han aconseguit desbaratar els plans de Moscou –incloent el seu intent de prendre Kíiv durant els primers dies i fer caure Volodímir Zelenski–, sinó que també han llançat exitosos contraatacs als voltants de Khàrkiv i, més recentment, de Kherson.
Entretots
Simultàniament, en només tres mesos hi ha hagut una impressionant acceleració de processos que ahir semblaven molt llunyans. Serveixin d’exemple l’aplicació de sis rondes de sancions contra Rússia aplicades per la Unió Europea, en un exercici que ha aconseguit superar les fractures internes, el gir estratègic de Finlàndia i Suècia per integrar-se dins l’OTAN o el canvi de posició de Dinamarca respecte a la Política Comuna de Seguretat i Defensa de la Unió Europea. En aquesta mateixa línia se succeeixen els compromisos de diferents governs dels Vint-i-set per incrementar notablement els seus pressupostos defensa i l’expulsió de Rússia d’organitzacions internacionals de tota mena.
La guerra no sembla que s’hagi de solucionar a curt termini i Rússia continua tenint més cartes per imposar finalment el seu dictat, tot i que sigui a costa d’arruïnar el poc crèdit internacional que encara li queda. I així, mentre Ucraïna comença a somiar amb una victòria impossible i Rússia amenaça de creuar el llindar nuclear com a últim recurs, uns proposen que Zelenski ha de cedir part del seu territori per permetre una sortida a Putin que eviti el suïcidi col·lectiu i d’altres continuen debatent si s’ha de subministrar o no armes a qui s’està jugant la seva pròpia existència per decisió d’un aventurer militarista. Mentrestant, també ha donat temps a comprovar que l’ONU continua marginada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
