Vázquez Montalbán és molt més que el Barça

Ell va ser per al Barcelona un poeta comprensiu, va entendre els seus mals com si el seu fos un parentiu fratern, el del germà gran que entén que es desencamina de la societat familiar, el de l’apassionat espectador que sap que la pròxima vegada les coses rodaran millor, i no n’hi ha prou de plorar, sinó que toca aixecar-se del no-res o de la misèria. 

Ara, un excel·lent narrador i periodista, Juan Diego Quesada, dels bons prosistes andalusos que té el Barça i que ara exerceix de corresponsal d’‘El País’ a Colòmbia i altres zones d’aquella Amèrica, es preguntava aquesta setmana a Twitter sobre el successor de MVM en la història de qui millor va cantar l’ascens i caiguda blaugrana.

Ramallets, Kubala...

El Barça d’avui té grans cronistes destacats, sens dubte, en aquest diari, en altres diaris, a la ràdio (¡el gran Flaqui!), a la televisió, fins i tot al carrer de versos i quartetes avergonyides hi ha cronistes del present desvari. Tots aquests cronistes han sigut portats, fatalment, a pensar que pitjors temps que aquest no n’hi ha hagut mai, però és fàcil recordar-ne d’altres, aquells en què amb Ramallets no n’hi va haver prou per reduir el perill blanc, per exemple, quan Kubala no era capaç de continuar driblant o xiuxiuejant-li retrets a una pilota que ja no l’obeïa com antany.

L’equip a què va cantar Joan Manuel Serrat no és ara mereixedor d’aquella portada d’aquest diari (¡aquella va ser una gran crònica general del Barça!) quan el centenari va suggerir (per iniciativa de l’altre gran culer, cantor del Barça, Antonio Franco) compartir símbols amb la història general dels Beatles...

Les millors metàfores

Manuel Vázquez Montalbán va trobar les millors metàfores del Barça de qualsevol temps, ja que són els poetes els que són més a prop dels ecos que mereixen els triomfs d’un equip d’aquesta envergadura social, política i fins i tot literatura. Per cantar fa falta sentiment i nostàlgia, i ara, en efecte, algú, algun gran poeta d’aquest temps, és necessari per asseure’s davant el piano per evocar què hi ha en l’ànima contemporània perquè tingui lloc aquest desinterès d’un club al qual no se li busquen ja sinó metàfores de derrota. 

Hi ha jugadors èpics, no hi ha dubte, però encara no han consolidat la seva relació amb la grada i per tant amb el futur, i els que ja estan dient adeu a tot això han coincidit amb aquesta avinguda de les derrotes en què s’ha convertit la història present dels habitants del Camp Nou. Per això no hi ha cap altra èpica que la de la derrota; en el futbol hi va haver un temps en què perdre tenia alguna cosa heroica. 

La memòria del desencert

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara és qüestió de vida i de mort, perquè tot té a veure amb els diners; quedar en un lloc o un altre no és glòria o fracàs, sinó quatre milions més o menys d’euros. El Barça ven el seu camp a qui millor pagui per la seva gespa, pidola resoldre el seu avenir com qualsevol vol defensar el seu futur amb millor salari, perquè ja no hi ha millor lloc de treball. El Barça ha viscut unes èpoques tristes, les continua vivint, té la inseguretat que transmet la memòria del desencert. 

Aquesta època mereix un cronista, en efecte, serà un cantant, serà un poeta, serà un escriptor. La tragèdia és que ja no ho pugui ser MVM, però d’alguna banda sortirà el cronista o la cronista que, d’alguna manera, es mereix aquest Barça. El Barça es despertarà un dia i, com predicava Evita Perón per als seus, seran milions..., en aquest cas de triomfs blaugrana. Tant de bo. Al Barça ja només li queda l’expressió ‘tant de bo’.