Trump és pitjor que Nixon, però a ningú li importa

Tots dos reconeixen en un article recent que al seu dia van pensar que Nixon era l’encarnació del mal i que els Estats Units disposaven de tallafocs per evitar el descarrilament. Una premsa lliure i independent és un d’aquests contrapesos que protegeixen la democràcia. Però de poc serveix si els mitjans mercadegen credibilitat a canvi de tràfic en una espiral de mentides i notícies falses.

La majoria va pensar que un cop caigut Nixon desapareixeria l’amenaça, però va arribar Donald Trump el 2016, elevat en el tot s’hi val que ens va deixar aquesta atmosfera política tòxica i un Tribunal Suprem dels EUA extremat que es disposa a retallar drets socials, racials i d’igualtat. No és una tornada a Nixon, és el retorn dels maccarthistes.

Aquesta vegada no hi ha tallafocs. La justícia ha perdut el nord i molts mitjans de comunicació s’han deixat arrossegar per la resplendor de les xarxes socials, en les quals prioritza la impostura. No és un mal unànime, perquè queden diaris, revistes i webs que utilitzen els avenços tecnològics sense perdre l’essència, l’esperit de tocar-li les pilotes al poder, sigui quina sigui la seva disfressa.

El problema més greu és que 50 anys després del Watergate ha deixat d’existir una societat capaç d’exigir responsabilitats. Han nascut moviments com el Me Too i el Black Lives Matter que ens han posat davant el mirall. Aquests activistes s’enfronten al mateix mur de passivitat, el d’una societat que ha deixat d’interessar-se per la veritat.

Les empreses de dades disposen d’eines per a un bombardeig massiu amb missatges personalitzats, com va passar amb el Brexit. Arriben a una ciutadania apàtica i desinformada.

Es dona veu a personatges desmesurats que ofereixen tràfic sense que els importi dir barbaritats sobre les vacunes. És una democràcia jivaritzada per un poder cleptocràtic. Sense contrapesos en les institucions i en els mitjans, guanyen els entabanadors. Els nous herois socials són els ‘tiktokers’, no els que salven vides als hospitals i al Mediterrani.

Avui no cauria Nixon. Fins i tot és possible que els processats fossin els periodistes i el seu mitjà, com passa amb Julian Assange i WikiLeaks. Tampoc caurà Trump malgrat que tot indica que el seu rebuig del resultat del 2020 –i l’assalt al Congrés de 6 de gener de 2021 per part d’una turba de supremacistes– era un intent de cop d’Estat.

Hi haurà eleccions presidencials als EUA el 2024. El Trump que va superar Nixon en maldat serà pitjor d’aquí dos anys. Fins i tot és possible que sorgeixi un tercer actor, com el governador de Florida Ron DeSantis, que els depassi tots dos i que el final de la democràcia dels EUA formi part d’una futura novel·la de Margaret Atwood.

També passa a Europa. Allà tenen Boris Johnson, que ha guanyat una votació interna del seu partit que l’ha deixat com un mort vivent. La seva antecessora, Theresa May, amb un resultat menys dolent, se’n va anar cap a casa. No parlem de quatre dècades entre Nixon i Trump, sinó de tres anys. El deteriorament galopa davant els nostres ulls. Societats cultes i avançades continuen embadalides en el joc del triler amb la bola i els tres gobelets, com el 1930. Triomfen Eric Zemmour a França i Vox a Espanya.

Estan espantades pel canvi tecnològic, el més important des de la revolució industrial. Temen el canvi racial i cultural, per això compren la mentida racista del gran reemplaçament, que la societat blanca cristiana desapareixerà, desplaçada per africans i musulmans.

Els llatins dels EUA, que entrarien en la categoria d’«invasors», s’han dretanitzat i han abraçat les consignes dels republicans, potser per ser acceptats. És un fenomen demolidor per als demòcrates. Les eleccions legislatives del novembre ens oferiran dades precises sobre aquest canvi que afectarà el futur de la Casa Blanca.

Notícies relacionades

La democràcia als EUA, en escac un any després de l’assalt al Capitoli

Washington denuncia Mark Zuckerberg per permetre el robatori de dades de milions d’usuaris de Facebook

Les esquerres, siguin conservadores o atrevides, tampoc semblen capaces de trencar el mur de mentides que domina la política. Només Els Verds alemanys han abraçat un pragmatisme per ser útils fora del llenguatge ideològic. I sembla que tenen èxit. Les esquerres anomenades radicals han copiat el sistema de transmissió de missatges de la dreta. En aquest batibull d’eslògans del segle XX guanyen Fox News i els seus imitadors.

Woodward i Bernstein tenen sort d’haver fet història fa tant de temps i de mantenir neta una biografia d’honestedat en un món que aplaudeix els estafadors.