Homenatge a Almudena Grandes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’alcalde illetrat
Els artistes com Almudena Grandes estan destinats a ser més longeus que aquells que han ocupat un càrrec i se n’han anat sense deixar més empremta que la de la seva ombra
Segurament sap, ha llegit, li deuen haver recomanat llibres i ell mateix també deu haver vist, al passar, a través dels vidres, llibres bonics que conviden a traspassar la prestatgeria. Aquesta vegada, l’alcalde de Madrid, que segurament va estudiar i estudia, que es fixa en coses boniques i fins i tot les utilitza o les toca, s’ha portat com un illetrat, incapaç d’entendre la importància que té una biblioteca, és a dir, el que suposa al món una persona que ha escrit llibres, dedicada, a més, en gran mesura, a la ciutat en la qual ell mana. Mana provisionalment, cal dir-ho, perquè els artistes estan destinats a ser més longeus, en la memòria dels pobles, que aquells que han guanyat unes eleccions, que han ocupat un càrrec en el qual van fer una part del que deien que farien i després se n’han anat sense deixar més empremta que la de la seva ombra.
És penós que, a més de tenir aquest futur d’oblit, l’alcalde de Madrid deixi aquesta marca sense nom que ha sigut el seu menyspreu per Almudena Grandes i per la seva pròpia corporació, a la qual es deu com l’alcalde de tots que hauria de ser. A part de ser groller en la seva estampida, deixant que un acte que ell hauria de presidir, no comptés amb la seva empara civil, també ha sigut groller en l’explicació de la seva absència. Va dir que el Rei l’havia trucat per acudir a un sopar que començava quan Joaquín Sabina s’hauria tret el barret en homenatge a l’autora que van perdre la ciutat i les lletres. Untades amb mentides, les excuses són pitjors; a més, va arrossegar en la seva davallada altres responsables municipals que haurien d’haver estat al Teatro Español per vergonya de càrrec. L’alcalde va arrossegar l’ajuntament a un descrèdit, segons la meva opinió roí, ja que no obeïa a un mal d’estómac o de cap, sinó a la seva real gana, la que li va fer dir, quan a Almudena se li va atorgar la distinció que ara s’entregava, que ell no estava tan segur que aquesta madrilenya tan estimada (i per ell tan menyspreada) no es mereixia la consideració que l’havia fet firmar un decret a favor del seu nom.
Notícies relacionadesTot això és vergonyós, ideològic, roí, descurat. En la xafogor d’aquests dies d’Espanya, la xafogor climatològica i la vergonya política, aquest gest d’Almeida, donem-li ja nom propi, deixa fora de joc la pròpia història de l’ajuntament que va ser d’Enrique Tierno Galván i el situa en el municipi atrabiliari dels pitjors regidors de la dictadura. Ara és moment que aquesta vergonya que sentim els que vivim a Madrid tingui la contrició d’aquest home que riu com si tot fos una broma en la qual ni els noms propis, el d’Almudena, per exemple, reben d’ell la substància primordial del respecte, que és l’abraçada civil que mereixen els qui se’n van acomiadats per una multitud amb la qual ell es devia confondre perquè l’ajuntament és de tots.
Ara, en aquest cas, ell és de ningú i Almudena passa a la història com algú que és de tots, de l’ajuntament també, però, ai, no de l’alcalde de moment illetrat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
