La UE viatja a Kíiv

           Potser aquesta sigui la veu públicament més discordant en el bloc occidental, però l’opinió de Macron respon a un exercici de realisme que, tot i que costi vendre’l a una opinió pública europea commoguda per la tragèdia de la invasió ordenada per Vladímir Putin, és compartida sottovoce per altres governants europeus, però que potser temen remar contracorrent davant els seus electors. Hi ha massa senyals en l’horitzó que cada dia és més complicat sumar tots els socis europeus en una estratègia dissenyada bàsicament pels Estats Units, en la qual l’ajuda militar a Ucraïna i la prolongació del conflicte fins a doblegar Rússia –sigui això possible o no– importa més que limitar l’informe de danys. No per casualitat, mentre el president Joe Biden autoritza una ajuda militar addicional de 1.000 milions de dòlars, algunes cancelleries a aquest costat de l’Atlàntic comparteixen discretament l’opinió francesa segons la qual, més aviat que tard, Zelenski s’haurà de plantejar seriosament quines concessions territorials està disposat a fer perquè callin les armes.

           El Consell Europeu dels pròxims 23 i 24 de juny haurà de sospesar i en el seu cas acceptar la condició d’Ucraïna com a país candidat a ingressar a la UE, i potser en aquest fòrum es remarqui la voluntat d’ajudar de forma determinant la reconstrucció d’Ucraïna. Però pot ser que la decisió que finalment adoptin els Vint-i-set estigui emparentada amb la disposició que mostri el règim ucraïnès de buscar una solució negociada de la guerra –políticament costosa, moralment injusta– que atenuï el cost econòmic que té prolongar-la, amb els mercats energètics fora de si i el temor cada vegada major que, arribat l’hivern, Rússia utilitzi l’aixeta del gas com a arma política per trencar voluntats.

           El fet és que, més enllà de les paraules, el trio de Kíiv és portador de missatges explícits o intuïts bastant diferents. Així, Macron reclama a Zelenski un canvi d’actitud, Scholz dona llargues a l’enviament d’armament pesat a Ucraïna tot i que fa dos mesos va prometre fer-ho i Draghi promet posar els recursos de la UE a disposició de la Ucraïna devastada per accelerar la seva reconstrucció. Dit o insinuat tot dins d’una realitat irrefutable: Ucraïna és molt lluny de complir les condicions mínimes exigibles a un Estat per incorporar-se a la UE tant en l’ordre institucional com en l’econòmic (amb dades anteriors a l’inici de les hostilitats, el 24 de febrer).

           El moment en què es podrà comprovar fins a quin punt Europa és capaç de seguir el seu propi camí en la crisi ucraïnesa o segueix a expenses de l’enfocament dels Estats Units serà la cimera de l’OTAN a Madrid el 29 i el 30 de juny. Per això la visita de dijous a Kíiv dels tres líders europeus té un valor més que simbòlic perquè pot condicionar la posició futura dels socis europeus de l’OTAN més rellevants, descomptat el Regne Unit, la unitat d’acció del qual amb els Estats Units no està en discussió. Hi haurà massa elements sobre la taula d’ordre polític i econòmic com per preveure que la gran qüestió hagi de ser el doble ingrés de Suècia i Finlàndia, que tots els socis recolzen i valoren justificat.

           Una veu tan respectada com la d’Edgar Morin ha descrit el futur desitjable de forma diàfana: per salvar-se, Ucraïna s’ha de deslliurar a un temps de la invasió de Rússia i de l’antagonisme dels Estats Units i Rússia. El preu dels dos alliberaments no serà en cap cas menor, pot suposar la pèrdua del Donbass i abraçar sense reserves l’estatus d’Estat neutral. Per a Europa potser és també l’única alternativa viable a mitjà termini per no seguir amb l’economia hipotecada per una guerra que ara no té data de caducitat i que es tradueix en inseguretat energètica, inflació desbocada i encariment del deute i dels diners.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

           Pot dir-se que el gruix dels problemes econòmics induïts per la guerra d’Ucraïna afecten sobretot Europa, tot i que la inflació disparada als Estats Units pugui portar a falses conclusions, a la creença que les dues crisis econòmiques són la mateixa. Les mesures adoptades per la Reserva Federal són la resposta a un escalfament de l’economia provocat per un increment de la demanda, i potser el remei decidit per l’autoritat monetària suposi obrir el camí que porta a la recessió, ni que sigui per un termini previsiblement curt. La situació de l’economia europea és la viva imatge d’un gegant amb peus de fang –la incertesa energètica– més l’efecte de les sancions imposades a Rússia, completat el panorama amb la crisi de subministraments procedents de la Xina a causa de la política de covid zero, que manté tancats els principals ports xinesos durant llargs períodes de temps.

           Aquesta és la complexitat de la crisi europea; aquestes són les raons perquè sigui impossible un igual enfocament del problema a Europa i als Estats Units. Per als europeus és un problema de veïnat; per als Estats Units és el pols d’un competidor llunyà per l’hegemonia en la gestió dels assumptes europeus, un rival parapetat en la seva condició de gran potència nuclear que s’ha marcat l’objectiu de fer que salti pels aires l’statu quo que va seguir al final de la guerra freda. És prou difícil que Europa surti indemne de la prova ucraïnesa, perquè si fins avui, amb moments de dubte, ha servit per cohesionar la UE i donar nou llustre a l’OTAN, així que es prolongui la batalla, seran cada vegada més grans els motius de dissens entre socis.