Guerra i fam

Fa 2.700 anys, Ezequiel, amb el mal humor que sembla consubstancial als profetes, anunciava l’arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi que amb tanta expressivitat va dibuixar Alberto Durero molts anys després, i avui es podria dir que la seva profecia s’ha complert, ja que patim una guerra al cor d’Europa, la pandèmia de la covid és la pesta del segle XXI que sembla que vol quedar-se entre nosaltres mentre mirem cap a un altre costat perquè no la volem veure i les fams tornen, per a la nostra vergonya, agreujades per aquest canvi climàtic que alguns encara avui s’obstinen a negar.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Ucraïna era un formidable productor i exportador de blat, d’ordi i d’oli de gira-sol. També d’ordi i de colza. Junts, Ucraïna i Rússia exportaven el 30% del blat al món i eren també els principals productors d’abonaments nitrogenats. I ara resulta que, d’una banda, Ucraïna no pot exportar perquè ha perdut el port de Mariúpol i ha minat el de Sebastòpol per evitar un desembarcament enemic; d’altra banda, els russos estan destruint les seves sitges i collites a més d’emportar-se tot el gra que troben, sense poder exportar-lo tampoc en quantitat perquè els ports internacionals estan tancats als seus barcos, no troben càrregues ni assegurances i perquè frenant voluntàriament les seves exportacions volen també forçar la mà d’Occident perquè aixequi algunes sancions. Les conseqüències són escassetat i pujada de preus. Bielorússia ofereix exportar el blat d’Ucraïna pel seu territori cap als països Bàltics a canvi que aixequem les sancions que pesen sobre les seves pròpies exportacions, mentre que s’han revelat infructuosos els intents de treure el gra per ferrocarril cap a Polònia o Romania perquè tenen una amplada de via diferent. La conseqüència és que ara hi ha 25 milions de tones de blat bloquejades i això agreuja l’escassetat d’aliments en altres latituds. És un drama per a l’Àfrica, que importa d’Ucraïna i de Rússia el 44% del blat que consumeix amb un preu que ja ha pujat un 23%, igual que els fertilitzants, mentre que Rússia diu que la culpa de tot la tenen les sancions i que s’ha de demanar explicacions a algú és als EUA i a Europa. 

Turquia, que és el país OTAN que té més bona relació Rússia, busca una solució juntament amb les Nacions Unides. El problema més greu és la desconfiança: els ucraïnesos temen que, si desminen el mar, una opció que trigaria dos mesos com a mínim, poden facilitar un desembarcament rus a Odessa, mentre que els russos pensen que els ucraïnesos volen guanyar temps a l’espera de rebre armes occidentals més sofisticades, aquestes que li fan advertir a Putin que estem traspassant el límit de la no-bel·ligerància i a Lavrov que en realitat l’OTAN i Rússia ja estan en guerra per un país interposat. El senegalès Macky Sall, president de la Unió Africana, ha viatjat a Moscou per explicar-li a Putin que la guerra no va amb l’Àfrica i que ho estan passant molt malament a l’estar empresonats entre la gana i el règim de sancions. Segons fonts nord-americanes, 14 barcos russos van ara camí de l’Àfrica amb gra robat a Ucraïna. Aposto que els africans els rebran amb els braços oberts, tot i que això irriti Washington perquè viola el règim de sancions. I cal comprendre-ho perquè, com deien els clàssics, ‘primum vivere et deinde filosofare’.