Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El català Pau Gasol i l’aragonès Lambán
Per no ser nacionalista i deplorar el nacionalisme (dels altres, s’entén), el president d’Aragó ha complert el manual del perfecte nacionalista
Els adjectius els carrega el dimoni. «El català @paugasol m’ha responsabilitzat del fracàs dels #juegos2030. Amb el respecte que em mereix aquest esportista, hauria d’informar-se millor i no donar per fet que el @COE_es obeeix a estrictes criteris esportius. En aquest cas, ha sigut un aliat de l’independentisme», va tuitejar el president d’Aragó, Javier Lambán, en resposta a un comentari de Gasol, membre del COI després d’haver sigut escollit pels esportistes en els últims Jocs Olímpics, en què assenyalava el president aragonès com a responsable del fracàs de la candidatura del Pirineu espanyol als Jocs Olímpics d’Hivern. Gasol, esportista de renom mundial, estendard de la selecció espanyola de bàsquet durant anys i conegut per no ser, precisament, independentista, és tanmateix català, i per tant, a ulls de Lambán, sospitós. Lambán ha fet un recital polític en aquest llarg serial de la candidatura conjunta entre Catalunya i Aragó per als Jocs Olímpics d’Hivern. Per no ser nacionalista i deplorar el nacionalisme (dels altres, s’entén), Lambán ha complert el manual del perfecte nacionalista: ha defensat l’honor dels seus davant les humiliacions que pretenia infligir-li l’enemic exterior, Catalunya; ha desdenyat la racionalitat (els informes tècnics i dels experts, inclosos els aragonesos) per abraçar-se a la bandera i l’emotivitat en defensa de la dignitat atacada de l’Aragó; ha denunciat conspiracions i traïcions contra la seva terra (un COE aliat, al seu parer, de l’independentisme català); no ha deixat passar ni una ofensa de tant pèrfid a la seva terra i, com el nen que veia morts, ha vist per tot arreu catalans o amics dels catalans o víctimes de xantatges dels catalans: el ministre Iceta, el president Sánchez que pacta al Congrés amb els independentistes i, al final, fins i tot Gasol. El protocol de Lambán és un clàssic.
Adjectiu més que descriptiu
L’adjectiu, ai, ho marca tot. «El català Gasol». No és veritat, com Lambán va tuitejar després, que aquest «català» sigui simplement descriptiu. «A mi no em molesta que em diguin l’‘aragonès Lambán’. M’enorgulleix», va tuitejar el president d’Aragó. La seva intenció no era enorgullir Gasol, sinó assenyalar-lo, posar en dubte el seu prestigi i fins i tot la seva identitat. Una vegada català, sempre català, en el fons. Li ha passat a Gasol i els ha passat a molts d’altres, com bé sabem els fills de la immigració andalusa que a Barcelona érem els xarnegos i al poble, els catalans, i en cap dels dos casos l’adjectiu era simplement descriptiu. A ulls de molta gent de la resta d’Espanya, un català ha de demostrar amb molt afany que és espanyol, és a dir, que no actua ni sent com a català. I tot i així, el dubte sempre persisteix.
Notícies relacionadesPer no ser ‘el català’ toca esforçar-s’hi molt. Com Jorge Fernández Díaz, sense anar més lluny. Qui en el seu moment va ser la cara de l’ala moderada del PP davant el nacionalisme català (el seu adversari era Alejo Vidal-Quadras), ha sigut notícia aquesta setmana per la publicació a ‘El País’ dels àudios de les seves converses amb el comissari Villarejo per orquestrar la guerra bruta contra el nacionalisme català durant els anys del procés. Són uns àudios que avergonyeixen. Però no passa res. No hi ha procés judicial en marxa ni oprobi públic per a un ministre que va mentir sobre el que se’l sent admetre en aquests àudios. I és difícil no pensar que si no passa res és perquè el que se sent conjuminar a Fernández Díaz tenia l’objectiu de frenar l’independentisme català. ‘A por ellos, oé’.
L’anàlisi generalitzada per explicar la política de Lambán respecte dels Jocs Olímpics és que està fent campanya electoral per a les eleccions autonòmiques de l’any que ve. Vist així, és millor carta electoral l’anticatalanisme que portar els Jocs Olímpics al Pirineu aragonès. Deu ser veritat, a Mariano Rajoy no li va passar factura la recollida de firmes contra l’Estatut. Espanya té un greu problema amb Catalunya, que no només és territorial, d’encaix constitucional o de ‘conllevancia’. Quan ‘català’ és un adjectiu pejoratiu, quan l’anticatalanisme equival a vots, quan l’‘a por ellos’ ho justifica tot, és l’essència mateixa de la democràcia la que trontolla. La de tots els espanyols, catalans o no.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
