Quan Richard Yates va conèixer Jerry Seinfeld

I així va ser en realitat. Larry David va sortir als 80 amb Monica Yates, la filla de Richard Yates. De fet, s’hi basa el personatge d’Elaine Benes, personatge que la divertidíssima i brillant interpretació de Julia Louis-Dreyfus va elevar a cim insuperable. Com passa a la sèrie, quan Monica li va demanar a Larry que sopés amb el seu pare ja havien deixat de sortir, però continuaven sent amics. No, no hi va haver un George Constanza que l’acompanyés. En realitat, Seinfeld i Constanza funcionen sovint com les dues cares de David, que sí que va estrenar aquella nit la millor jaqueta que havia tingut mai, un jaqueta que va espatllar, com li passa a Jerry, al sortir. Nevava i, a diferència del personatge, David no es va atrevir a donar-li la volta. L’interior era rosa.

Una dissecció ombrívola del suburbi

Com passa al capítol, Monica va arribar tard i David es va passar una bona estona a soles amb l’autor de ‘Revolutionary road’. El que passava amb Yates, com explica Richard Ford a ‘Flores en las grietas’, és que «va tenir la mala sort que el seu millor llibre va ser el primer». Ford és, junt amb Raymond Carver, l’escriptor que més ha fet per reivindicar la poc coneguda i petita –en quantitat: tot i que no es va dedicar a res més que escriure, només va publicar set novel·les i dues col·leccions de contes– obra de Yates. En un moment donat del capítol de Seinfeld, una dona es dirigeix a Elaine i li diu que sempre va pensar que l’escriptor del llibre que sosté –porta un exemplar de ‘Revolutionary road’, és clar– no tingués més públic. Ella li contesta que no sap si ho voldria.

Yates, que havia nascut el 1926 a Yonkers, Nova York, i que va ser fill de pares separats en una època en què els pares no tendien a separar-se –els seus ho van fer quan ell va complir tres anys, el 1929–, va publicar ‘Revolutionary road’ –aquí popularitzada per la pel·lícula de Sam Mendes– el 1961. La novel·la és, segons els estudiosos que cita Ford, una dissecció «ombrívola» de la vida nord-americana de suburbi. Però en realitat és molt més. Yates hi dispara contra allò que disparava Cheever i ho fa des del buit de la classe de desorientació que porta la seva protagonista, la casada April Wheeler, a afirmar enmig d’una rebolcada amb el veí: «No sé qui ets... I, encara que ho sabés, em temo que no serviria de gaire, perquè, ja veus, jo tampoc sé qui soc».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Yates es va casar dues vegades, va tenir tres filles i es es podria dir que va intentar, durant tota la seva vida, recuperar algun tipus de rumb. Havia lluitat en la Segona Guerra Mundial i al tornar s’havia instal·lat, com els seus personatges, en un d’aquests suburbis on tot és aparentment perfecte però en realitat resulta dolorosament absurd. Tenia 35 anys quan va publicar la seva primera novel·la i després va començar a fer classes d’escriptura creativa en diferents punts del país, inclosa la cèlebre Dey House, a Iowa. Aviat se’l va considerar un escriptor per a escriptors i va acabar escrivint els discursos de Robert Kennedy mentre veia com els seus llibres es descatalogaven i la seva influència i la seva figura es diluïen. Va deixar inacabada, de fet, una novel·la sobre un escriptor de discursos.

Explica Rodrigo Fresán, autor de la biografia que el titànic Blake Bailey –el també biògraf de John Cheever i Philip Roth– va dedicar a Yates i que ha servit per escriure aquest article, que algú li va demanar en algun moment a Richard Russo que acabés aquella novel·la i que Russo s’hi va negar. En el dia d’avui, res se’n sap. El que sí que sabem, perquè Monica ho va explicar a Bailey, és que Yates va veure el capítol de Seinfeld en qüestió. El va veure amb un grapat d’alumnes. Llavors feia classes a la Universitat d’Alabama. Tenia 65 anys però n’aparentava molts més. En menys de dos anys va morir. Quan l’episodi va acabar, va dir als seus alumnes que mataria Larry David –«¡aquest fill de puta!»– per allò. Però la seva filla creu que només volia seguir interpretant el paper d’intimidador gran escriptor maleït. Al cap i a la fi, era l’únic que tenia.