¡Ves-te’n tu, Ousmane!

En un primer moment, el club es va encarregar de filtrar les peticions astronòmiques de l’agent, va aconseguir així tenir de la seva part l’opinió pública, però es va carregar la imatge del jugador que ja havia fet prou mèrits per desgastar la seva figura. No es pot negar que l’estratègia triada pel club no hagi donat els seus fruits.

En general, ningú el trobarà a faltar si no renova. La direcció esportiva el donava per perdut perquè segurament les seves previsions calculaven que Dembélé funcionaria amb la lògica de qualsevol futbolista: no em volen, em tiren la gent a sobre, me’n vaig. Però el francès és tan imprevisible fora del camp a dins i ha reaparegut quan ja ningú l’esperava. 

Negociació infinita

I així tornem a estar, immersos en una negociació infinita en la qual cap dels dos vol penjar el telèfon. Penja tu. No, tu primer. El Barça és la baula feble en aquesta relació, així que, sisplau, t’ho demanem, Ousmane, fes-ho tu. Penja d’una vegada i oblidem-nos d’aquesta relació tòxica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè res del que puguis fer canviarà el vell mantra que ets un mal professional –no dic que no t’ho guanyessis a pols en aquests convulsos anys al Camp Nou–, res remeiarà que el Barça pagués per tu molt més del que valies, res canviarà que en cinc anys hagis acumulat totes les lesions d’una vida.

Per això, ja que el Barça no pot –perquè econòmicament li convens, té moltes altres necessitats i el teu substitut li sortirà més car que tu– el millor és que siguis tu qui tanqui la porta i ens ajudi a girar full. Per poder, finalment, descansar.