Lloguer sota mínims a Barcelona

Aquests últims dies hem llegit a la premsa algunes informacions sobre la preocupació de la gent que està buscant un pis de lloguer a Barcelona. Hi ha molt poca oferta i molts demandants i les preguntes que ens sorgeixen són: ¿com hem arribat una altra vegada a aquesta situació? ¿De què han servit les polítiques de vivenda aplicades els recents anys?

Com a punt de partida es pot dir que l’oferta actual a Barcelona està per sota de la que hi havia abans de la declaració de l’estat d’alarma per la covid, a finals de març del 2020. En concret, a la capital catalana, el portal Idealista ofereix la meitat de les vivendes que presentava en aquelles dates.

L’estat d’alarma i la turbulència econòmica que va provocar va fer que col·lectius com els estudiants, els treballadors desplaçats, els joves emancipats i les famílies amb escassos recursos renunciessin als seus contractes de lloguer. Van quedar moltes vivendes buides i en pocs mesos es va duplicar l’oferta de vivendes de lloguer.

El setembre del 2020 i mentre seguia vigent l’estat d’alarma, a Catalunya es va aprovar la llei 11/2020 de contenció de rendes amb la intenció de regular els preus dels lloguers. Aquesta llei no va frenar les renúncies de contractes, ja que encara es patien els efectes de la pandèmia. A partir de gener del 2021, amb la relaxació de l’estat d’alarma i la recuperació de l’economia, es va començar a absorbir la sobreoferta i durant el mes d’abril ja es va tornar al volum de lloguers previ a la pandèmia. En aquell moment podríem esperar que l’oferta s’estabilitzés i el mercat tornés a comportar-se com ho feia anteriorment. Però no va ser així, l’estoc va continuar disminuint fins a arribar als nivells actuals, que podem definir com a crítics.

En altres temps de forta demanda, el mercat donava respostes reposant els estocs consumits i els inversors aportaven estalvi i, per tant, producte al mercat de lloguer, ho podem comprovar si revisem l’hemeroteca de l’evolució del parc de lloguer a Barcelona. En aquesta ocasió tampoc ha sigut així. Els propietaris sembla que han canviat d’actitud i hem de reflexionem sobre per què han arribat a aquesta situació. A Catalunya en general i a Barcelona en particular, els propietaris de vivendes de lloguer són petits inversors que han canalitzat històricament el seu estalvi cap al sector immobiliari amb l’esperança de percebre rendes estables i mantenir el valor del seu patrimoni. Per continuar assolint aquests objectius seria necessari un marc legal estable i un equilibri entre els drets dels propietaris i els dels arrendataris.

Des del 2015, a Catalunya estem patint una allau de normatives que trenca els equilibris adequats per mantenir un parc de vivendes de lloguer privat estable. La permissivitat amb les okupacions, l’obligatorietat d’oferir un lloguer social, els boicots als desnonaments i, finalment, la regulació de preus han generat un marc d’inseguretat jurídica i econòmica que desincentiva l’entrada i inclús la permanència dels inversors en el mercat. I ara, a més, rebem notícies de Madrid en relació amb una nova llei de vivenda que, a escala estatal, sembla que vol replicar el model que a Catalunya ens ha portat a la crisi que estem patint actualment.

Notícies relacionades

Mal vent a ERC

La R de Cercas

En la base del problema trobem un greu error de diagnòstic, que és creure que el problema de la vivenda de les capes de la població amb menys recursos econòmics es pot solucionar regulant el mercat privat i fent que doni una solució a una qüestió que requereix la implicació directa de l’Administració. Implicació que ha de funcionar en dues línies: d’una banda, l’aplicació de recursos públics per crear un parc de vivenda social i, d’altra banda, generar ajudes directes destinades a aquelles persones que no es poden permetre ni tan sols l’accés a una vivenda social.

Hem de reconèixer de forma immediata el fons del problema i allunyar-nos de les solucions populistes i curtterministes practicades, que no ataquen l’estructura de la qüestió i que ens han portat a la situació actual de fracàs. La tasca és de gran dificultat i per avançar amb més celeritat és urgent comptar amb la col·laboració dels grans operadors del sector privat, que poden aportar experiència i capital, però per a això és imprescindible garantir un marc jurídic i econòmic estable.