Article d’Eva Arderius Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les motos no són invisibles
Si realment es vol acabar amb la sobreocupació de les voreres, l’Ajuntament de Barcelona no només haurà de ser més contundent amb la vigilància, les sancions i crear més places d’aparcament. També caldrà fomentar l’empatia.
Aquesta setmana s’ha fet viral el vídeo d’una actuació contundent de l’Ajuntament de Nova York. El seu alcalde, Eric Adams, acompanyat per les màximes autoritats policials de la ciutat va convocar tota la premsa en un dipòsit municipal. Allà hi havia un centenar de motos confiscades per la policia. El vídeo mostra com Adams col·loca l’última moto i amb una bandera com la que marca l’inici de les carreres de fórmula 1 dona l’entrada a una excavadora que passa, una vegada i una altra, triturant, literalment, tots els vehicles. Assegurant així que cap torna a circular. En aquest cas les motos destrossades són il·legals, no tenen llicència. Però, salvant les distàncies, no he pogut evitar imaginar una escena similar aquí a Barcelona, en aquest cas amb les motos que aparquen malament. La setmana passada aquest diari situava a la portada l’informe impulsat per diferents associacions com Catalunya Camina i Eixample Respira que xifra en 90.000 les motos que cada dia estacionen il·legalment als carrers de la ciutat.
Aparcar malament la moto a la vorera és la infracció més tolerada a Barcelona. Però al marge de la permissivitat administrativa, que hi ha hagut i hi ha, ¿per què aparquen així els motoristes? Com en tots els col·lectius, hi ha conductors incívics, però d’altres que no ho són. Que aparquen malament i ho fan amb la consciència totalment tranquil·la perquè creuen que és una petita llicència que es poden prendre. El problema té una arrel molt més profunda. Hi ha molts motius que poden ajudar a explicar perquè s’ha legitimat aquesta infracció generalitzada a la ciutat. Un té a veure amb l’arribada de la bici i el patinet als carrers de Barcelona.
Els nous vehicles han fet que la moto ja no sigui l’origen de tots els «problemes», ha deixat d’estar sota el focus. Però n’hi ha més. Un altre motiu és l’herència de l’agraïment. L’origen parteix d’una frase: «Si tots els que van amb moto a Barcelona agafessin el cotxe, no hi cabríem». Molts motoristes encara creuen que la mobilitat en general de la ciutat els ha d’agrair que se sacrifiquin amb la moto perquè la resta puguin continuar agafant el cotxe. Són els mateixos que pensen que les motos no molesten a ningú perquè no ocupen espai i es colen per tot arreu, quan en realitat no és així. Hi ha un problema de percepció. Els motoristes no es mouen amb els mateixos paràmetres mètrics que la resta dels conductors. Molts motoristes veuen la seva moto més petita del que és o es pensen que està fabricada d’un material mal·leable. «Segur que cap aquí», pensen mentre la fiquen entre dues motos també mal aparcades sobre la vorera; «segur que passen», es diuen a si mateixos, tot i que el cul de la moto posi les coses molt difícils als cotxes que intentin circular pel carrer de plataforma única; o «aquí no molesta a ningú», tot i que les persones que caminin amb cotxets o bosses hagin de maniobrar per passar per la vorera.
Entretots
Però encara hi ha un altre motiu, el temps. Aquest és un paràmetre que tots els conductors i ciutadans en general (no només motoristes) hem de revisar. Som poc realistes, moltes vegades, ens autoenganyem. Sempre tendim a calcular menys temps del que realment necessitem per traslladar-nos. I després ens enfadem i ens frustrem. I amb la moto, això encara passa més. «Amb la moto, és un moment», la rapidesa associada a les dues rodes. La possibilitat d’escapar-se dels embussos, d’avançar utilitzant tots els carrils, però sobretot d’aparcar a la mateixa porta, tot i que sigui sobre la vorera. A diferència del cotxe, amb la moto mai se suma el temps d’aparcament al temps de trajecte. No es té en compte.
Si realment es vol acabar amb la sobreocupació de les voreres, l’Ajuntament de Barcelona no només haurà de ser més contundent amb la vigilància, les sancions i crear més places d’aparcament. També caldrà canviar percepcions i maneres d’actuar i fomentar, no sé com, l’empatia. No serà fàcil, perquè pensar en els altres, normalment no estalvia ni temps ni molèsties.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
