Molta despesa, poca defensa europea

Els 21 membres de la UE que també pertanyen a l’OTAN van destinar 240.799 milions de dòlars als seus Pressupostos de defensa el 2021, segons l’Aliança. A aquesta xifra cal sumar els 14.647 milions dels sis països de la UE que encara no formen part de l’OTAN (Suècia, Finlàndia, Àustria, Irlanda, Xipre i Malta). En total, els citats 255.446 milions.

Això implica que el conjunt de la UE va destinar a defensa el 2021 quatre vegades més fons que Rússia, la principal amenaça a la seguretat europea, que es va limitar a 65.900 milions de dòlars, segons l’informe sobre la despesa militar mundial de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI). El pressupost de defensa global dels 27 membres de la UE és un terç dels 793.990 milions del nord-americà. Però la UE no ha de pretendre actuar militarment fora de la seva zona regional, ni l’OTAN tampoc, ni tenir desplegades 130.000 topes a l’Extrem Orient i el Pacífic com els EUA. El desastre de la intervenció militar aliada a l’Afganistan i Líbia i de la invasió nord-americana de l’Iraq hauria de servir de recordatori.

Superioritat numèrica davant Rússia

A nivell de forces militars, la UE també disposa d’una superioritat numèrica davant l’amenaça russa. El personal militar actiu del conjunt dels 27 membres de la UE ascendia el 2021 a 1,31 milions, segons les dades de l’OTAN i dels estats no membres de l’Aliança. Aquesta xifra és gairebé idèntica als 1,35 milions dels EUA a nivell mundial el 2021, segons l’OTAN, i un 46% superior als 900.000 amb els qual compta de Rússia, segons l’International Institute for Strategic Studies (IISS).

Malgrat l’elevada despesa i nombre de tropes, la capacitat de defensa europea està minvada per les seves greus deficiències en armament, la fragmentació de la seva indústria militar i la dispersió i limitada interoperabilitat de les seves forces militars, fins i tot en el marc de l’OTAN, a causa de la seva falta d’enquadrament en un exèrcit europeu.

La dècada de la política d’austeritat, a més de recessió, atur i retard tecnològic, va conduir a la degradació del 35% de la capacitat militar europea per falta de fons per modernitzar i mantenir el seu armament, assenyala un estudi del Center for Strategic and Internacional Studies (CSIS). Un altre estudi publicat a International Security el 2021 detallava com s’havia reduït dràsticament l’armament bàsic europeu, com tancs, artilleria i avions de combat. L’informe del 2018 sobre la situació de l’exèrcit d’Alemanya, principal potència europea, va ser devastador: la majoria dels avions i dels tancs estaven fora de servei, el 46% de la fragates no podia sortir a alta mar i hi havia greus problemes amb els submarins, els helicòpters, el transport aeri i fins i tot amb l’equipament per als soldats.

Falta d’inversió

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La Comissió Europea va reconèixer al maig que la UE havia acumulat una falta d’inversió en equip militar de 160.000 milions d’euros en una dècada, que hi havia greus carències en tecnologia militar, que l’enviament de material a Ucraïna estava buidant els arsenals europeus, que la cooperació industrial militar entre els Vint-i-set continuava sent mínima i que el 60% de les compres de defensa es feien a països de fora de la UE. Les principals carències de la UE, va precisar la Comissió Europea, són: drons armats i defenses antidrons, defensa antiaèria, proveïment en vol, tancs, blindats, artilleria, antitancs, fragates, corbetes, submarins, sistemes de satèl·lits, comunicacions i ciberdefensa.

El retard d’Europa en drons armats és revelador. Mentre Turquia produeix i exporta des del 2018 l’autodesenvolupat dron Bayraktar TB2, el primer prototip de l’eurodron (promogut des del 2013 per França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Holanda, Grècia i Polònia) no estarà disponible fins al 2024. El neuron, un dron furtiu armat europeu, va demostrar la seva efectivitat com a prototip, però això no s’ha traduït en la seva fabricació.