¿Què tenen en comú Art Spiegelman i Hannah Tinti?

Es tenien a si mateixos per una petita revista –eren de la mida d’un sobre no gaire gran– però l’únic que contenien era un conte. I eren tan senzills que l’únic en què es diferenciaven els uns dels altres era el color de la portada, feta amb alguna mena de cartolina. En això i en el títol del relat i l’autor, per descomptat, que era l’únic que hi havia a la portada. A dins, un relat mecanoscrit, sense més ni més. La idea era permetre que el conte escapés de l’antologia i es convertís en un tot per si sol –¿potser no hi ha contes, com ‘El nedador’, de John Cheever, o ‘Química invernal’, de Joy Williams, que escapen a tota idea de reunió amb altres posible?– i alhora servir d’aparador de tantes noves veus com fos possible.

Noves veus

La iniciativa era una iniciativa de subscripció que, evidentment, devia comptar amb una infinitat d’il·lustres subscriptors, ¿o no és la classe de cosa per la qual els editors matarien? Un planter de noves veus seleccionades per noves veus. Fer un cop d’ull a la llista dels publicats per ‘One Story’ és viatjar a un passat en el qual el futur podia predir-se, perquè cada nou nom apuntava en una direcció que avui és un camí. ‘One Story’ continua sent avui una brúixola, tan enterrada en el sistema que només sembla visible per al sector, però en realitat està a l’abast de qualsevol. ¿I per què no hi ha res semblant a Espanya ni gairebé enlloc? Tota nova veu necessita alguna mena de plataforma, no existeix si no pot ser vista.

A l’altre extrem de la corda, però sense deixar-la anar, ja que, al cap i a la fi, es tracta que les històries es mantinguin a la superfície i s’adaptin al que sigui que hagi d’arribar o que ja sigui aquí, en forma i en fons, es troba el petit segell Isolarii, muntat per India Ennenga i Sebastian Clark durant la pandèmia. Diuen dels llibres que publiquen, també distribuïts pel món sencer per via subscripció –15 dòlars al mes–, que són com illes. Projectes artístics de la mida d’un mini smartphone, uns sobres encara més diminuts, que pretenen tornar a la lectura aquells ja massa acostumats a consultar el mòbil. És a dir, tots. La memòria muscular no oblida i cal aprofitar-se’n. Perquè, ¿i si poguéssim llegir un relat amb una mà?

Robert Coover & Art Spiegelman

Notícies relacionades

Quan Richard Yates va conèixer Jerry Seinfeld

No ser exactament un escriptor de ciència-ficció

Filem molt prim. ¿I si poguéssim llegir un relat de Robert Coover, el geni de l’absurd, l’autor de la fascinant ‘La festa de Gerald’, el postmodern salvatge, il·lustrat per ni més ni menys que Art Spiegelman, l’historietista suec responsable d’aquesta obra mestra que és Maus? ¿I si aquest relat fos el primer que il·lustra Spiegelman en 10 anys? ¿I se semblés tant a ‘La festa de Gerald’ que podria ser un ‘spin-off’ futurista en el qual no hi ha festa però sí una societat plena de robots policies deprimits que no volen haver de resoldre casos ridículs? Perquè aquest és un dels minillibres-illa que ha publicat Isolarii. Es titula ‘Street cop’ i és una petita delícia, una exquisitat pulp divertidíssima que pretén competir, des del palmell de la mà del lector, fins i tot amb TikTok.

L’edició de cada un d’aquests petits llibres està cuidada al detall perquè no solament pretén que es llegeixi la història. Vet aquí per què se situa a l’altre extrem de la corda que afirma Tinti, que el que vol és donar pas a nous narradors, és a dir, ocupar-se del fons, el contingut. Sinó que lluita perquè es continuï necessitant tenir l’objecte adaptant-ne la forma a un nou univers en el qual el lector està llegint més del que voldria en pantalla. Amants de les teories del pensador Édouard Glissant –de qui acaben de publicar un minúscul volum de converses–, els fundadors d’Isolarii creuen, com ell, que un arxipèlag pot resistir millor el present que tot un continent. I tinguin o no raó, no es queixen. Com Tinti, obren portes.