Article d’Isabel Sucunza Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tenir consciència de la feina aliena
Crec que és un bon exercici de consciència parar-se, encara que sigui només un segon, i pensar en com les coses no es materialitzen del no-res
Durant l’esprint final del curs, al cansament acumulat s’hi han de sumar unes últimes jornades intensificades amb les criatures ja de vacances, la calor i els dies llargs que no conviden a dormir precisament. Ja comença a venir de gust asseure’s còmodament i mirar, escoltar, deixar que passi el temps i disfrutar, per què no, de la feina d’altres. Algú ha fabricat la gandula on ara estàs assegut, algú ha cuinat el pollastre a l’ast que menjareu aquest migdia, algú ha netejat la platja on ara prens el sol i algú ha escrit, potser traduït i corregit el llibre que estàs a punt d’obrir. Crec que és un bon exercici de consciència parar-se, tot i que sigui només un segon, i pensar com les coses no es materialitzen del no-res, abans de deixar-se endur pel plaer de simplement estar, passar pàgines o llepar-se els dits.
Entretots
Quan fa uns mesos, tres dies després de la pallissa de Sant Jordi amb tot el cansament a sobre, vaig anar al teatre a veure ‘La màquina de parlar’, de Victoria Szpunberg*, un amic em va comentar: «Clar, ara el que necessites és que d’altres et facin la cultura a tu», i mira, sí. Quan per fi podem parar, arriba el moment de disfrutar de la feina dels companys que ens agafen el relleu. Ja que tenim el món muntat com si fos una màquina que cada vegada resulta més difícil de parar (ho vam intentar obligatòriament durant la pandèmia i està clar que no ho vam aconseguir), no està de més ser conscients que, pel poc temps que podem parar (i no tots) de tant en tant, sempre hi ha algú que continua treballant. I agrair-ho, apreciar-ho, respectar-ho. Almenys fins que arribi el moment de cremar-ho tot, tots junts.
*Es una pena que les obres de teatre siguin tan poques setmanes a la cartellera: després, quan vols citar-les, no té sentit animar la gent que vagin a veure-les. El que sí que puc recomanar és que la llegiu (és una obra molt de text): la trobareu al volum del ‘Teatro reunido 2004-2018' de Victoria Szpunberg’, publicat per l’editorial Arola.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
