Article d’Albert Garrido Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Boris Johnson, ànec coix
S’ha afanat a cultivar una imatge, barreja d’extravagància i afició al ‘coup de théâtre’, des de la campanya del referèndum del Brexit, i molt més a partir de la victòria electoral per majoria absoluta del 2019
Boris Johnson és des de fa mesos l’encarnació britànica de l’ànec coix (‘lame duck’), apel·latiu que s’aplica als Estats Units al president en els dos últims anys del seu segon mandat, quan fins i tot els seus el consideren una figura política amortitzada perquè no pot presentar-se a la reelecció. Com l’interessat ha dit al donar curs a la seva dimissió com a líder del Partit Conservador, «ningú és indispensable en la vida política», però ha sigut precís que una cinquantena de membres del Gabinet i adlàters hagin tocat el dos perquè arribés a aquesta vella conclusió. Podia haver avançat el comiat molt abans d’haver prestat atenció a la història, als finals de carrera de Margaret Thatcher i Theresa May, que malgrat superar al seu dia sengles mocions de confiança del seu partit, com és el cas de Johnson, van veure tan erosionada la seva capacitat per controlar el desenvolupament dels esdeveniments que van acabar dimitint.
La gran diferència entre les dues predecessores i Johnson és que ell s’ha escarrassat a cultivar una imatge, barreja d’extravagància i afició al ‘coup de théâtre’, des de la campanya del referèndum del Brexit, i molt més a partir de la victòria electoral per majoria absoluta del 2019, fins a desbordar de molt els límits del gust per la no-convencionalitat que la tradició atorga a la classe dirigent britànica. Tot això enmig de la pesarosa realitat de la pandèmia i de la sensació deixada pel ‘partygate’: que el ‘premier’ va arribar a sentir-se autoritzat a exercir cert grau d’impunitat i a tenir dret a prendre una copa amb els amics al final d’una jornada de feina mentre la resta del país s’atenia a restriccions de tota mena.
Per això és fàcil compartir l’opinió de Keir Starmer, líder laborista, quan diu que Johnson «sempre ha estat incapacitat per al càrrec». Per això també que resulti ara suposadament molt rendible dedicar-li epítets –perillós, una vergonya– als aspirants a succeir-lo, sumits en la carrera per aconseguir el lideratge en el camp conservador. «Només Déu sap què és capaç de fer», ha dit un diputat ‘tory’ sota reserva d’anonimat davant la perspectiva que Johnson segueixi a Downing Street fins a la tardor, però el primer ministre ha sigut des d’antic «imprudent i erràtic», com ha afirmat un altre integrant dels Comuns, imprevisible i desorganitzat des de sempre, fins i tot en els seus dies a l’alcaldia de Londres, quan ningú hauria sigut capaç de vaticinar que, amb el pas dels anys, canviaria en ‘Brexiter’.
Entretots
És aquesta constant distintiva del personatge, ‘outside the field’, per a un analista de la BBC, la que va portar ahir a defensar Gaby Hinsliff, una prestigiosa columnista del diari ‘The Guardian’, que els conservadors han «d’abaixar el cap de vergonya perquè Boris Johnson és el pitjor líder que hem conegut». Aquest és un debat recurrent en les velles democràcies; totes en algun moment han tingut la impressió, no sempre amb raó, d’haver caigut en mans d’un incompetent absolut. Va passar a França amb Édith Cresson durant els 11 mesos que va estar al capdavant del Govern (1991-1992) i als Estats Units amb la presidència de George W. Bush (2001-2009), i s’hi va reobrir la discussió amb la instal·lació de Donald Trump a la Casa Blanca, tan abusivament divisiva. Tant com ho han sigut els tres desconcertants anys de Johnson a Downing Street, esforçat cultivador de comportaments xocants.
¿Pot refer-se el Partit Conservador de l’herència johnsoniana i acabar la legislatura? No li queda més remei: totes les enquestes donen entre 8 i 10 punts d’avantatge al Partit Laborista si ara se celebressin eleccions. Però potser pesi encara més en l’ànim del successor de Johnson, sigui qui sigui, el convenciment que tan culpables com el ‘premier’ de la barrabassada ho són els seus deixebles, ‘spin doctors’ i membres del Govern que li van riure les gràcies, dimitits –fugits– ara molt de pressa per escapar-se de l’incendi. Els conservadors necessiten temps per corregir el rumb i tornar a conductes polítiques més predictibles abans de sotmetre’s a la prova de les urnes, i tot i així és segur que trobaran a faltar un laborista com Jeremy Corbyn, que amb la seva grisor va facilitar l’arribada de Johnson al cim.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
