Girar sí, però ¿cap a on?

Les sospites que els esdeveniments d’Andalusia eren tan greus com semblaven es confirmen. Ni les enquestes ni l’economia fan pinta d’haver de millorar a curt termini. La inflació devora la valoració de les polítiques de l’Executiu de coalició fins i tot més ràpidament que els preus i les ajudes. Més de 25.000 milions mobilitzats en mesures contra la crisi provocada per la invasió d’Ucraïna i decreta la demoscòpia que són més els que pensen que s’ha fet poc i malament.

Sembla obvi que a la Moncloa han decidit reaccionar i moure’s. Amb aquesta ciclotímia mediàtica tan seva, el president Sánchez ha concedit més entrevistes en una setmana que tot l’any anterior. El missatge sembla clar. Cal reanimar i posar en valor les polítiques d’un govern que molesta els poders de sempre, que no pararan fins a tombar-lo.

Rearmar-se sempre és un bon començament. Davant d’un Feijóo que, amb Vox iniciant el seu cicle descendent en la política espanyola i amb Ciutadans gairebé completament deglutit, ha decidit fer veure que va al centre, tocar a sometent els teus sembla el més prudent. A partir d’allà tot es tornen incerteses sobre quina direcció prendre. Sánchez i el seu Govern poden triar entre tres itineraris: poden girar cap al centre, mirar d’anar cap al centre i a l’esquerra alhora o girar cap a l’esquerra.

Anar al centre sempre sembla l’opció més segura. Tot i que, en aquest cas, pot ser que no ho sigui. Diuen els àugurs que al PSOE se li n’està anant un de cada 10 votants per aquest costat. Es tractaria d’aquests electors socialistes que lluiten pels drets i la igualtat mentre hi hagi diners per finançar-los. L’espai sembla ja ocupat amb clar avantatge per Feijóo. Si alguna cosa haguessin de tenir clar els socialistes és que no els deixarà ni un mil·límetre. Fins a les eleccions, la tàctica feijoniana serà la mateixa que el va portar a la victòria a Galícia. Executarà la seva pròpia versió de l’abraçada mariana que Rajoy va elevar a art. Atraure per separar, ni una mala paraula, ni una bona acció; entre abraçada i abraçada, als focs de la coalició, gasolina. Si espera poder pactar o acordar alguna cosa amb el líder popular d’aquí a les generals, a Sánchez més li val esperar assegut.

L’altre risc d’anar al centre rau a agreujar fins i tot més la creixent desmobilització de l’esquerra, que explica bona part de les males projeccions per a socialistes i liles. Als votants d’aquest Executiu els agraden bastant més les seves polítiques que la coalició que les fa. Si Sánchez no aconsegueix recuperar aquesta connexió serà igual cap a on giri.

Notícies relacionades

La roda de premsa del Consell de Ministres, en directe

Sánchez posa en guàrdia el PSOE davant la previsió de canvis

Una altra opció temptadora l’ofereix mirar d’anar cap al centre i l’esquerra alhora. Una via per aconseguir-ho consistiria a rotar les polítiques econòmiques i socials a l’esquerra ampliant ajudes i drets i tocant la fiscalitat, mentre es viren cap a un discurs més dur i d’ordre polític com la defensa i la immigració. El principal problema rau en el fet que, en política, les lleis de la física no se suspenen. No se’n pot anar en dues direccions alhora sense acabar ensopegant. Poden preguntar-li a Pablo Casado pel desastrós final del seu intent d’anar al centre i a la dreta alhora; al final sempre t’acabes quedant sol.

La tercera possibilitat passa per girar a l’esquerra. En aquest món on els límits del que és políticament possible els marca el pensament reaccionari, sempre es presenta com la via més arriscada, perversa i inútil. I té els seus riscos, tot i que no més grans que les altres rutes. El seu principal avantatge avui consisteix a tenir per aquest costat una candidata coneguda i valorada, Yolanda Díaz, que vol anar encara més a l’esquerra; cosa que permetria dissenyar un viatge per a dos amb cert marge per al control de riscos. La primera regla per guanyar unes eleccions disposa que s’han de donar raons als teus per anar a votar i després buscar els altres. El soroll no mobilitza, només avorreix.