Assalt als drets humans

Has caminat durant mesos, potser anys. Darrere té un passat sense possibilitats de futur i l’anhel d’una vida digna. Davant, 12 quilòmetres de tanca fortificada. Un mur metàl·lic farcit de filferro espinós i concertines. Talls, fractures, lesions. Batudes de la policia del Marroc que persegueix i agredeix per encàrrec de la Unió Europea. Si has aconseguit arribar fins aquí, t’enfrontes a tres tanques més, aquestes són ‘made in Spain’. Sis metres d’altura amb una reixa dissenyada perquè no t’hi càpiguen els dits. Cables sota terra connectats amb sensors de moviment, de so i de vibració preparats per captar fins i tot els batecs del teu cor. Helicòpters, porres, drons, pilotes de goma.

Un arsenal tecnològic que empreses com Indra —líder mundial en fabricació armamentista i amb desenes d’ex alts càrrecs en plantilla— erigeixen amb diners públics. Milers de milions d’euros de benefici per a la indústria del control migratori contra persones esgotades. Les fronteres que separen els països enriquits dels empobrits són dispositius militaritzats, pensats per exercir violència i deshumanitzar. Sistemes que no defensen, sinó que ataquen. Espais en què no s’aplica la legalitat i en què les vides migrants no importen. Tenim una guerra a l’entrada de casa.

El 24 de juny, a Melilla, un gran grup de joves txadians i sudanesos –2 dels 15 països més empobrits del món– va intentar desesperadament saltar la tanca. L’actuació dels estats marroquí i espanyol ho van convertir en un assalt als drets humans.

Ha sigut una massacre elogiada i, de moment, impune. Centenars de persones han quedat greument ferides i desenes han mort en un desastre humanitari que té responsables institucionals. El dispositiu policial ha desplegat pràctiques il·legals també en el costat europeu de la tanca. Agressions sota custòdia, devolucions en calent, omissió de socors. Canviant les paraules del mateix Pedro Sánchez: «ha sigut un assalt violent, ben organitzat, ben perpetrat», però del Marroc i Espanya contra el dret a la vida i el dret d’asil.

La massacre era evitable, les migracions no ho són. Segons l’ONU, els joves haurien pogut salvar la vida si s’apliqués «un enfocament integral basat en els drets a les polítiques de frontera», però la Unió Europea està obsessionada a evitar les arribades per terra i per mar, tot i que siguin minoritàries, i a fer-ho sense tacar-se les mans de sang. Melilla, l’únic pas terrestre d’Europa al continent africà, és el resultat planificat d’un pacte amb el Marroc perquè pari la migració a qualsevol preu, encara que siguin vides humanes. Se’n diu externalització de fronteres. No atura els desplaçaments i augmenta la letalitat de les rutes migratòries.

4.404 persones van morir l’any passat intentant passar la frontera sud espanyola. Que tot això passi en nom de «la nostra seguretat nacional» ens ha de mobilitzar.

Assenyalem l’amenaça real. Necessitem superar la lògica-fortalesa i entendre que la integritat territorial no serveix de res si no garanteix la seguretat i dignitat humana. Un Estat que encarrega violacions de drets humans no és un Estat de dret. Una unió de països que permet i sistematitza la mort a les seves fronteres és un organisme criminal. ¿Qui vol viure en un lloc així?

Notícies relacionades

Marlaska lloa la cooperació del Marroc en immigració

Melilla i la Setmana Tràgica | + història

Les entitats que treballem en la defensa de la justícia global demanem posar els responsables en el seu punt de mira. Els perpetradors de violacions de drets humans, governs i forces policials, han de ser investigats. Si com a ciutadania vigilem i denunciem la brutalitat policial als carrers, exigim també que compleixin els estàndards internacionals a les fronteres.

Deixem de criminalitzar la migració i normalitzem que els joves del sud global desitgin el que desitgem a l’altre costat de la tanca. Assumim la responsabilitat del nostre model de vida en les causes dels desplaçaments forçosos. Fem-nos càrrec del nostre racisme i corregim-nos. Aliem-nos amb els col·lectius migrants. La crisi a Ucraïna ha demostrat que és possible: fem que s’apliquin vies legals i segures. Exigim que aquesta sigui l’última massacre.